Vaig crear aquesta andròmina l’any 2007. Mica en mica la vaig anar abandonant perquè les tasques que emprenia a finals del 2008 absorbien gratament bona part de les meves energies mentals. La passada primavera vaig decidir finalment suprimir el blog perquè portava massa temps congelat. Vaig anar esborrant les entrades una a una, però tot d’una em vaig aturar. I vaig decidir donar una segona vida a l’andròmina aquesta del dia dels nassos.

Una de les entrades velles que vaig salvar, escrita el desembre de 2007, -han passat sis anys!-, explicava que durant tota aquella tardor havia estat conversant amb una dona de Sant Pol nascuda l’any 1921. Dos anys després, el 2009, sortia publicat el llibre que vam fer junts, Records d’una dona de mar. Ens vam fer molt amics. Tristament, el dia 11 d’aquest mes que ara s’acaba l’Esther de cal Negre ens va deixar. L’estiu passat va escriure el seu epitafi, que consistia en un dibuix de l’ermita de Sant Pau i aquest poema:

Un poble blanc i petit, arrecerat en una penya,

amb el mar per senyera, la cosa més bella;

dalt la penya, una joia: l’ermita de Sant Pau,

l’estrella d’aquest recó que Déu va voler que fos pescador.

Les veles blanques surten cada dia;

a dalt de l’ermita, una campaneta les guia.

De nit, les estrelles l’il·luminen,

la mar li banya els peus, sempre la veus.

Si hi vas al matí, se sent remor d’ales,

són els ocells que prenen volada.

Són tan alegres i els veus tan contents,

que amb el cor voldries fer com ells.

Esther Pujol i Serra  

Image

I l’àvia allà… me’n recordo molt, d’aquestes escenes amb l’àvia. A l’hivern, com que teníem fred, no teníem foc enlloc, tot obert, perquè a la cuina no teníem aigua i havíem d’anar a rentar les coses a l’eixida, jo posava els braços a sota les seves aixelles, així, a la falda i… aquesta escena la tinc clavada. I llavòrens era l’hora més o menys que tocaven la campaneta de Sant Pau. I allà amb l’àvia i la campaneta, ah, més feliç!