General


La finestra
La finestra em diu que ja ha arribat la tardor
com en un recital de Cat Power van caient dolçament notes sobre els vidres de les hores mortes

CAM00095CAM00099CAM00106

Avui és per mi la primera nit de l’estiu. La nit que a Sant Pol canten els goigs a Sant Antoni. Sortir de casa una mica abans de les deu i encara és clar. Aquest any, a més, amb la companyia de la lluna plena. La gent es va trobant en el carrer empinat on arriba l’aroma de nit d’estiu que fan els jardins del pla de can Sauleda. Es van repartint els fulls amb els goigs, el carrer s’omple, surten els músics i després d’una llarga introducció de flautes diverses i algun oboè comença la cançó: humil i dividi (sic) Antoni pregueu pels pe(s)cadors (amb una s marcada i iconoclasta). Es fa una pausa per reposar a la meitat dels goigs, perquè cantar cansa quan no s’hi està acostumat. I torna a començar fins al final: “guardeu-nos sempre de mal, Sant Antoni gloriós”, que s’ho mira des dels seus ulls de ceràmica a la paret del carrer. Després, cercles de converses, les coses de cada dia, de tots els dies, de tots els anys. “Quants anys tens?” pregunten a les criatures, “Com passen els anys!”. I és per a això serveixen les festes, les perles en el collaret de boles de plom que deia George Condominas, per comptar i ordenar el pas del temps. Mentrestant circulen safates amb coca de can Grimal i porrons de moscatell. Anem marxant contemplant el cel de nit i la lluna. Així és, cada any, la primera nit de l’estiu a Sant Pol.

Imatge

 

Imatge

 

 

Imatge

 

 

Imatge

 

Conversant amb vells pescadors del Maresme sobre marcadors ambientals vaig recollir molt poca informació sobre etologia dels peixos i ocells en comparació amb la quantitat de coses que m’explicaven sobre l’aparença del mar, el cel, el sol i els núvols. Per això vaig quedar fumut quan, fa pocs dies, vaig rebre un correu d’un biòleg alemany que havia llegit un meu article sobre etnoclimatologia marina i em demanava si podia explicar-li què havia volgut dir quan, tot just de passada, mencionava que els pescadors catalans sabien reconèixer la proximitat de moles de peix a través de l’olfacte. La veritat és que en sé molt poca cosa, per això només en vaig fer un breu esment en l’article, i el poc que sé es pot resumir en un sol mot: la frescumada.

Aquest mot no apareix als diccionaris convencionals, o bé hi apareix només en relació al mot frescum, que significa una altra cosa. Una definició en català es pot trobar en un glossari de paraules marineres en desús recollit per Xavier Mas i Gibert, historiador de Canet de Mar que ha publicat diversos llibres i articles sobre la pesca artesanal. Mas defineix frescumada com “Olor o ferum de peix. Originalment es deia de la sentor del peix blau i que delatava la seva presència, però per extensió es va dir a tot el peix confitat que s’utilitzava per a grumejar, o sigui, llençar peix confitat o podrit al mar per a atraure a altre peix i haver-lo”. Una definició similar es pot trobar en el glossari de termes mariners compilat pel senyor Washington Garcia, investigador i col·laborador del Museu Marítim de Barcelona.

Però el mot frescumada sembla que es mantenia més viu a la Catalunya nord, o almenys és allà on els etnòlegs n’han recollit més informació. L’any 2012 el senyor Jean-Paul Martin va publicar un llibre sobre la pesca tradicional a la Catalunya nord titulat precisament L’épopée du lamparo en Catalogne du Nord: Frescumada. En aquest vídeo de presentació del llibre, l’autor defineix el terme frescumada com l’olor que deixen anar les moles de sardines quan estan devorant el plàncton. És curiós perquè fa poc s’ha descobert que el plàncton també troba el seu aliment a través de l’aroma.

Finalment cal mencionar el professor Joan-Lluís Valls, de la Universitat de Perpinyà, que el gener de 2009 va pronunciar una magnífica conferència al Museu de la Pesca de Palamós sobre El patrimoni immaterial dels pescaires de la Catalunya Nord i que es pot recuperar en aquest vídeo. Entre les moltes coses interessants i poètiques que explicava, aquest etnòleg va parlar del “patrimoni dels sentits”, l’olor, l’oïda i la vista, dels pescadors. I és aquí on defineix així el terme frescumada: “Quan una mata de sarda (sardina) o d’anxova ha pujat o ha muntat sus l’aigua deixa oli, això se’n diu una oliada, la flaire que fa se’n diu la frescumada. Hi havia pescaires que a la nit sabien on hi havia una mata de sarda o d’anxova”. Precisament això mateix és el que em van explicar els pescadors/es que vaig entrevistar quan, fa uns cinc anys, feia la recerca sobre etnoclimatologia marítima al Maresme gràcies a una beca de l’IPEC. Aquest és un tema sobre el que m’agradaria fer més recerca en el futur.

ImatgeEl sardinal Sant Pau davant la platja de Sant Pol

Sobre les recreacions històriques se n’ha parlat tant darrerament que el tema ja comença a esdevenir metadiscursiu, és a dir, que cada cosa nova que es diu sobre les recreacions és una recreació de les coses ja dites. Amb tot, és un afer que em toca professionalment de prop i que em costa esquivar. El fervor recreacional està arribant a tals extrems que fins i tot al poble on visc s’han animat a fer-ne i avui han recreat un incendi causat per les tropes borbòniques fa tres-cents anys. El tema ha vingut precedit d’una certa polèmica perquè el rigor historicista ha obligat a tancar els comerços del carrer principal un dissabte a la tarda. I ja se sap que les úniques recreacions que tenen acceptació general i el futur assegurat són les que fan marxar el comerç local. Tant si es recreen romans com visigots, l’epicentre és la parada d’embotits sobre un carrer ple de palla. A Sant Pol, que sempre hem de ser diferents, s’ha optat per tancar les botigues, apagar els llums –de palla no en faltava, tampoc de mostres d’oficis–, però sense botigues ni botiguers. Això ha aixecat molta polseguera en els dies precedents, però ha estat original i el resultat molt vistós. L’espectacle ha mort una mica d’èxit. Hi havia tanta gent que ningú s’ha assabentat de gairebé res. Un genet amb indumentària de la guerra de successió, vestit de miquelet, posem per cas, ha avisat els actors del Centre Cultural i d’Esbarjo, ja habituats a disfressar-se de personatges guimeraians, que arribaven les tropes borbòniques amb males intencions i tothom, actors i públic, hem pujat com en processó de setmana santa, atxes incloses, cap al turó de l’ermita de Sant Pau. Des d’allà s’ha vist un bonic espectacle preparat per la colla de diables, la Infernal de la Vallalta, que ha simulat l’incendi del poble. Ha estat molt encertat centrar les flames al pla de can Sauleda i el carrer Manzanillo, malgrat que aquesta zona no s’urbanitzaria fins el segle XIX, on hi ha les cases més fermes del poble, inassequibles per a la gent corrent, cosa que com és lògic produeix molta enveja, i veure-les cremar ha estat com una revenja poètica.

Imatge

Mentrestant, a la platja de les barques s’hi ha instal·lat un petit campament, amb tendes il·luminades per dins amb quatre espelmes i decorades amb cistells i draps, aconseguint un gran efecte visual. Això volia recordar que els santpolencs del temps van haver de passar aquell hivern malvivint en un campament improvisat i d’aquí els ve la dita de “Sant Pol la manta”. El contrast entre les cases riques incendiant-se i la vida dels desauciats no crec que hagi estat buscat. Més que una recreació històrica l’escena donava lloc a especulacions d’actualisme.

ImatgeImatge

Després, tothom ha tornat a baixar disciplinadament a la platja, on han fet una representació de dansa i teatre pel meu gust amb massa sucre i massa llarga, però en això la meva opinió no val per res i a més a la gent li agraden les històries afectades. En tot cas, els llepafils que estàvem d’esquenes a l’espectacle teatral i de cares al mar, hem pogut gaudir d’un llançament de llanternes i d’una lluna plena molt ben posada al cel sobre la mar encalmada després de tres o quatre dies d’un fortíssim temporal de vent.

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

llanternes de temples i de jardins, receptacles en què la neu es posa

i s’atarda, amb flocs extravagants, d’una blancor enlluernadora.

(Wenceslau de Moraes, El culte del te i altres escrits japonesos. Trad. J. Sala-Sanahuja, 2005)

En la literatura etnogràfica trobem abastament documentat que el referent temporal per a molts pobles de la terra, el que regeix la percepció del pas del temps, no són els rellotges artificials sinó els indicadors estacionals, és a dir, els canvis que els humans observen en el paisatge que habiten, els moviments del paisatge.

D’aquí es deriva una concepció del temps bastant universal basada en una superposició aproximada de paisatges, una mena de rellotges naturals, que és diferent -menys precisa però més sensible i intel·ligible- de la successió merament matemàtica del temps pròpia dels rellotges digitals que predomina actualment.

Però també en la nostra cultura s’observa una ordenació temporal basada en els moviments del paisatge, en cada un dels paisatges que es van superposant d’acord amb el discórrer aparent del sol sobre l’eclíptica, allò que anomenem les estacions. Cada un d’aquests paisatges es caracteritza per una o varies especies vegetals i animals prototípiques que actuen com a espècies metonímiques de cada temporada, d’acord amb el que Brent Berlin en el seu cèlebre estudi sobre classificacions etnobotàniques va denominar el criteri de “prototipicitat o notorietat”. En la superposició del paisatges hauríem d’incloure també les condicions atmosfèriques, la temperatura, l’humitat i els vents predominants en cada estació creen uns celatges i uns horitzons diversos característics de cada època de l’any.

Imatge

Això fa que es puguin observar unes relacions entre estacionalitat, paisatge i cultura, de les quals sorgeix una temporalitat, una vivència humana del temps, que no serà tant diferent al Maresme de l’Empordà, la Segarra o el Llunçanès. La pregunta que ens resta per respondre és si podem identificar una vivència del temps per exemple “catalana” front a una altra, per exemple “vietnamita”, com bacines intercanviables.

S’ha volgut subratllar sovint la diferent percepció del temps entre les societats no-occidentals i les societats occidentals. A les primeres se’ls atribueix un temps més “natural” i a les segones un temps “no-natural” o artificial, de la mateixa manera que s’ha parlat molt de l’abundància del temps en les societats precapitalistes versus l’escassetat de temps al món industrial. El mateix Evans-Pritchard deia textualment que “els nuer són afortunats”, perquè segons ell no eren víctimes de l’angoixa que als occidentals ens produeix la velocitat en que es fon el temps.

S’ha parlat de les societats no occidentals com societats on no existeix la pressa ni la puntualitat, on el rellotge, -introduït fa molts anys-, no regula el conjunt de la vida, on les converses i les negociacions s’allarguen indefinidament, cosa que exaspera als occidentals que hi tenen tractes, on el futur es compren com un horitzó del present percebut i no com una sèrie abstracta de possibilitats.

Però aquesta visió ha estat severament revisada per la crítica postcolonial. La colonització militar, econòmica i religiosa trenca els vells equilibris d’una societat així com la capacitat de prendre iniciatives sobre el seu present i futur. És en aquest context que s’ha d’entendre l’actitud d’indiferència davant del temps que manifesten alguns pobles víctimes del colonialisme, tal i com Bourdieu va mostrar en el seu estudi sobre la vivència del temps a Cabília.

A més sabem, com ha assenyalat Kevin Birth, que la pressió del temps no la crea el rellotge sinó el procés de producció, tant si es tracta del temps limitat que es té per segar el blat o bé per caçar les aus migratòries que passen sobre els campaments dels indis cree del Quebec només uns dies abans de l’arribada de l’estiu.

Així arribem a la conclusió que si bé el temps és percebut de forma diferent en diferents cultures, la diferència no rau necessàriament en la distància entre aquestes. Entre pobles veïns trobem grans diferències que ens mostren el grau de construcció cultural de la temporalitat. Mary Douglas, per exemple, mostrava com a Guinea els lele i els bushong, malgrat ser veïns que compartien unes condicions climàtiques i ecològiques pràcticament iguals, tenien una percepció de les estacions completament diferent. Mentre els bushong es consideraven víctimes d’un estiu desagradable, insuportablement calorós i sec, els lele sentien que l’estiu era una estació agradable i relaxada. Douglas interpretava aquesta diferència de percepció en funció de les economies d’aquests dos pobles. Si els bushong, monògams, adquirien el seu estatus social en funció de l’esforç econòmic, els lele, polígams, adquirien l’estatus a través de les seves dones i les aliances que a través d’elles establien. Per a uns l’estiu era una nosa i per als altres una oportunitat. Aquest és un exemple de la influència que la vida social pot exercir sobre la forma de viure el temps, és a dir, la temporalitat.

És curiós aquest fenomen dels blogs, que han passat una mica de moda, superats pels avantatges dels 140 caràcters, que sembla que fan més gràcia, que fan més riure i que es poden escriure en qualsevol lloc, a tota hora, sobre qualsevol aparell i en un plis plas. Es diria, en canvi, que les entrades dels blogs precisen almenys d’una bona taula d’escriptori o un bon sofà, llargs minuts i una mica de silenci nocturn per poder ser escrits.

Veig de tota manera que l’univers dels blogs segueix viu i de tant en tant m’assabento que n’ha aparegut algun de nou que m’interessa molt, com aquest sobre la història de la pesca, o en descobreixo de nous, com aquest d’un antropòleg saludat, a qui segueixo de lluny i amb respecte, que és també un bon escriptor com es veu per l’elegància amb que fa anar els teclats. També hi ha blogs que anuncien que s’abandonen quan arriben a la respectable xifra de cent entrades però que, afortunadament, s’hi repensen, crec que en part gràcies als seus lectors que així li ho demanen en els comentaris que hom pot deixar sota de cada entrada.

Aquest dos darrers blogs no sé si es coneixen entre ells, però a mi m’agraden molt i els seguiré llegint sempre que ens vagin regalant entrades. Em va cridar l’atenció un fet, una coincidència, en les seves respectives entrades durant les festes de Nadal. I és que tots dos parlaven de la mort. Jo també, vés per on. Es clar que ells parlaven de fets històrics terribles, però. Ara bé, com que tots tres som bons coneixedors de Josep Pla em preguntava si aquesta inclinació a parlar de la mort en les dates de Nadal podria estar en els fons influïda pel gran tractat de fenomenologia del temps que és el volum Les hores, on Pla escriu que aquestes dates: “ens produeixen la sensació inquietant del pas del temps, la noció obsessionant de la irreversibilitat del temps”.

ImatgeI com que aquesta setmana m’he hagut de tornar a llevar aviat per anar a Girona he pogut contemplar aquesta matinada sobre Sant Pau, el poble i el mar. La vida ha tornat a ser la d’abans, sense massa temps per sentir el pas del temps que “ens limita, ens afixia” (Pla) i tornar al temps del dia a dia, el temps quotidià dels blogs de tota la vida.

Vaig crear aquesta andròmina l’any 2007. Mica en mica la vaig anar abandonant perquè les tasques que emprenia a finals del 2008 absorbien gratament bona part de les meves energies mentals. La passada primavera vaig decidir finalment suprimir el blog perquè portava massa temps congelat. Vaig anar esborrant les entrades una a una, però tot d’una em vaig aturar. I vaig decidir donar una segona vida a l’andròmina aquesta del dia dels nassos.

Una de les entrades velles que vaig salvar, escrita el desembre de 2007, -han passat sis anys!-, explicava que durant tota aquella tardor havia estat conversant amb una dona de Sant Pol nascuda l’any 1921. Dos anys després, el 2009, sortia publicat el llibre que vam fer junts, Records d’una dona de mar. Ens vam fer molt amics. Tristament, el dia 11 d’aquest mes que ara s’acaba l’Esther de cal Negre ens va deixar. L’estiu passat va escriure el seu epitafi, que consistia en un dibuix de l’ermita de Sant Pau i aquest poema:

Un poble blanc i petit, arrecerat en una penya,

amb el mar per senyera, la cosa més bella;

dalt la penya, una joia: l’ermita de Sant Pau,

l’estrella d’aquest recó que Déu va voler que fos pescador.

Les veles blanques surten cada dia;

a dalt de l’ermita, una campaneta les guia.

De nit, les estrelles l’il·luminen,

la mar li banya els peus, sempre la veus.

Si hi vas al matí, se sent remor d’ales,

són els ocells que prenen volada.

Són tan alegres i els veus tan contents,

que amb el cor voldries fer com ells.

Esther Pujol i Serra  

Image

I l’àvia allà… me’n recordo molt, d’aquestes escenes amb l’àvia. A l’hivern, com que teníem fred, no teníem foc enlloc, tot obert, perquè a la cuina no teníem aigua i havíem d’anar a rentar les coses a l’eixida, jo posava els braços a sota les seves aixelles, així, a la falda i… aquesta escena la tinc clavada. I llavòrens era l’hora més o menys que tocaven la campaneta de Sant Pau. I allà amb l’àvia i la campaneta, ah, més feliç!

Vaig descobrir aquest trio, que acaba de publicar un disc enregistrat a Mallorca, el divendres passat a Radio 3 i la versió del Leaozinho de Caetano em semblà deliciosa. El clip també ho és. Hi ha músiques que ajuden a pensar. Aquest clip és ell mateix un pensament molt dolç sobre la vida.

 

Ara que ja han passat uns dies que vaig tornar de Creta, em ve de gust recordar les hores passades passejant, observant i rellegint el volum “Les illes” de Pla estirat al llit de l’hotel. He de confessar que ha estat com llegir un llibre nou. No en recordava res, ni tant sols els subratllats sobre qualsevol vestigi de temporalitat que tant m’obsessionava mentre llegia l’Obra Completa per a la tesi, ja fa més de deu i de quinze anys.

He tornat fascinat de Creta, en primer lloc, per les oliveres. “Los olivers”, que en diuen a les Terres de l’Ebre. Els quaranta milions d’oliveres que hi ha a Creta. Hi ha oliveres per tot arreu i una d’elles, a Vouves, té, segons els arqueòlegs, 4.000 anys d’edat; és una olivera minoica. Pla ironitzava sobre les oliveres velles de l’Empordà que, de tant exhaustes, més que olives l’únic que produïen eren belles fotografies. Aquesta de Vouves, a més de fotografies increïbles ha produït també un museu. I estic segur que també ha excitat molta imaginació, que ha suscitat molt vertigen històric i molta impressió, potser fins i tot un cert mareig, en les persones sensibles a aquestes coses.

Imatge

L’altre factor que m’ha profundament fascinat de l’illa ha estat l’hospitalitat fins a extrems inimaginables de la seva gent. Clar que hi anava amb un grup organitzat per la Cambra de Comerç d’Heraklion, amfitriona del Congrés on m’havien convidat a parlar de pesca artesanal i patrimoni immaterial. A cada poble on ens aturàvem la gent que ens esperava havia preparat delícies abundants i raki i músics i l’alcade que ens venia a saludar i el capellà i els vells i les senyores del poble i tothom que podia venir a saludar els estrangers. Però també allà on no ens esperava ningú, algun veí en veure el grup de forasters, baixava de casa per oferir-nos un bol de nous collides de l’arbre o un grapat de panses i, sempre, l’ampolla de raki, sovint un raki casolà en una ampolla d’aigua de PVC. Vinculat a la hospitalitat, i indefectiblement lligat a ella, de fet, està la qualitat dels àpats que he menjat a Creta, tant en els restaurants d’Heràklion com en els pobles de l’interior, la carn al forn amb gust d’orenga, el peix a la brasa, els dolços, el formatge de cabra i el vi blanc, també m’han deixat un gran record de l’illa.

Imatge

El tercer element que m’ha deixat un record inesborrable ha estat l’experiència de la profunditat històrica que es pot gaudir a Creta, com probablement en qualsevol racó de Grècia. En arribar a Heràklion, tant per mar com en taxi des de l’aeroport en direcció al centre, de nit, sota la lluna plena, vaig tenir un primer gran impacte amb la visió de la fortalesa veneciana que presideix l’entrada al port. De seguida, després de deixar les maletes a l’hotel, em vaig abandonar al passeig, pels molls solitaris, les runes d’un monestir medieval arran de mar que va deixar de ser excavat per falta de diners, les drassanes de la Sereníssima mig derruïdes o mig conservades… Passejant de nit, tot sol, en un país desconegut, sota el clar de lluna, amb la remor del mar a la vora, és inevitable pensar en el volcà de Santoniri i les onades gegants provocades per l’erupció acostant-se fatalment i dramàticament a aquesta costa cap el 1626 aC. L’esgarrifança provocada per aquesta tremenda dimensió temporal no m’abandonà durant tota l’estada a l’illa. La visita al palau de Cnossos i sobretot al museu d’arqueologia d’Heràklion, acompanyat sempre de la guia inestimable de Pla, van ajudar a mantenir la tensió. Ningú com Pla podria descriure la mirada del minotaure o els frescos de Cnossos: “una expressió de dona jove però ja molt treballada, amb les faccions tocades d’una lleugera, dramàtica, ironia”.

El clímax de la impressió temporal el vaig experimentar, però, mentre caminàvem pels afores d’un poble del centre de l’illa, crec que era Venerato, durant la visita organitzada pel congrés. De sobte vaig sentir com una pressió que em baixava de dalt del cap cap a l’interior, cap a la panxa, com una baixada de tensió. És possible que fos un petit mareig per haver dormit poc els últims dies o per la calor que, malgrat ser el mes d’octubre, feia a l’illa. El cas és que vaig aixecar el cap i vaig focalitzar la mirada en la paret de la bauma que teníem al davant. Ens trobàvem just en l’indret on la tradició situa el forat per on Persèfone entra i surt cada sis mesos de l’infern. Una inscripció en el marbre hi fa referència. Una professora de la Universitat de Creta que ens acompanyava ens va explicar que mitjançant el GPS uns geòlegs havien establert que aquell punt era el centre exacte de l’illa.

 ImatgeTHEAIS DEMETER AND KORI LARKIA ARTEMEIS EK TON IDION

ImatgeProsèrpina, de Dante Gabriel Rosetti (Extret de Viquipèdia)

Pàgina següent »