En la literatura etnogràfica trobem abastament documentat que el referent temporal per a molts pobles de la terra, el que regeix la percepció del pas del temps, no són els rellotges artificials sinó els indicadors estacionals, és a dir, els canvis que els humans observen en el paisatge que habiten, els moviments del paisatge.

D’aquí es deriva una concepció del temps bastant universal basada en una superposició aproximada de paisatges, una mena de rellotges naturals, que és diferent -menys precisa però més sensible i intel·ligible- de la successió merament matemàtica del temps pròpia dels rellotges digitals que predomina actualment.

Però també en la nostra cultura s’observa una ordenació temporal basada en els moviments del paisatge, en cada un dels paisatges que es van superposant d’acord amb el discórrer aparent del sol sobre l’eclíptica, allò que anomenem les estacions. Cada un d’aquests paisatges es caracteritza per una o varies especies vegetals i animals prototípiques que actuen com a espècies metonímiques de cada temporada, d’acord amb el que Brent Berlin en el seu cèlebre estudi sobre classificacions etnobotàniques va denominar el criteri de “prototipicitat o notorietat”. En la superposició del paisatges hauríem d’incloure també les condicions atmosfèriques, la temperatura, l’humitat i els vents predominants en cada estació creen uns celatges i uns horitzons diversos característics de cada època de l’any.

Imatge

Això fa que es puguin observar unes relacions entre estacionalitat, paisatge i cultura, de les quals sorgeix una temporalitat, una vivència humana del temps, que no serà tant diferent al Maresme de l’Empordà, la Segarra o el Llunçanès. La pregunta que ens resta per respondre és si podem identificar una vivència del temps per exemple “catalana” front a una altra, per exemple “vietnamita”, com bacines intercanviables.

S’ha volgut subratllar sovint la diferent percepció del temps entre les societats no-occidentals i les societats occidentals. A les primeres se’ls atribueix un temps més “natural” i a les segones un temps “no-natural” o artificial, de la mateixa manera que s’ha parlat molt de l’abundància del temps en les societats precapitalistes versus l’escassetat de temps al món industrial. El mateix Evans-Pritchard deia textualment que “els nuer són afortunats”, perquè segons ell no eren víctimes de l’angoixa que als occidentals ens produeix la velocitat en que es fon el temps.

S’ha parlat de les societats no occidentals com societats on no existeix la pressa ni la puntualitat, on el rellotge, -introduït fa molts anys-, no regula el conjunt de la vida, on les converses i les negociacions s’allarguen indefinidament, cosa que exaspera als occidentals que hi tenen tractes, on el futur es compren com un horitzó del present percebut i no com una sèrie abstracta de possibilitats.

Però aquesta visió ha estat severament revisada per la crítica postcolonial. La colonització militar, econòmica i religiosa trenca els vells equilibris d’una societat així com la capacitat de prendre iniciatives sobre el seu present i futur. És en aquest context que s’ha d’entendre l’actitud d’indiferència davant del temps que manifesten alguns pobles víctimes del colonialisme, tal i com Bourdieu va mostrar en el seu estudi sobre la vivència del temps a Cabília.

A més sabem, com ha assenyalat Kevin Birth, que la pressió del temps no la crea el rellotge sinó el procés de producció, tant si es tracta del temps limitat que es té per segar el blat o bé per caçar les aus migratòries que passen sobre els campaments dels indis cree del Quebec només uns dies abans de l’arribada de l’estiu.

Així arribem a la conclusió que si bé el temps és percebut de forma diferent en diferents cultures, la diferència no rau necessàriament en la distància entre aquestes. Entre pobles veïns trobem grans diferències que ens mostren el grau de construcció cultural de la temporalitat. Mary Douglas, per exemple, mostrava com a Guinea els lele i els bushong, malgrat ser veïns que compartien unes condicions climàtiques i ecològiques pràcticament iguals, tenien una percepció de les estacions completament diferent. Mentre els bushong es consideraven víctimes d’un estiu desagradable, insuportablement calorós i sec, els lele sentien que l’estiu era una estació agradable i relaxada. Douglas interpretava aquesta diferència de percepció en funció de les economies d’aquests dos pobles. Si els bushong, monògams, adquirien el seu estatus social en funció de l’esforç econòmic, els lele, polígams, adquirien l’estatus a través de les seves dones i les aliances que a través d’elles establien. Per a uns l’estiu era una nosa i per als altres una oportunitat. Aquest és un exemple de la influència que la vida social pot exercir sobre la forma de viure el temps, és a dir, la temporalitat.

A El salvaje en el espejo, Roger Bartra sosté que necessitem l’altre per construir la nostra identitat. Enllaça així amb la idea expressada per Lacan segons el qual nosaltres tenim un conflicte identitari que la mirada ens ajuda a resoldre.

D’igual manera, el temps no existeix si no és per referència a un altre temps. El present només és possible pensar-lo en relació a un altre present. Això és el que fa tant important mirar els objectes del passat que anomenem objectes patrimonials, tant important com ho és mirar les fotos dels nostres avis o besavis on hi veiem una altra mena de nosaltres. Els objectes del passat, com les fotos dels avantpassats sobre la lleixa d’una vella masia o els calendaris d’anys que ja han passat però que continuen penjats a la cuina d’una casa abandonada o aquell vell molinet de cafè de l’àvia que fa molts anys que va deixar de fer-se servir, són l’altre present que fan possible que el nostre present existeixi. Aquesta és una de les funcions del patrimoni.

En el post anterior m’he referit a una tendència que existeix en l’àmbit patrimonial cap al simulacre. Certament, el tractament del patrimoni en l’actualitat sembla respondre a una demanda de consum cultural de simulacres. Aquells restaurants que ofereixen el “menú del pescador” matarien els seus clients amb les espines si els hi fessin ingerir el contingut de l’olla que es cuinava dalt les barques de pesca a alta mar o per sopar a les cases dels pescadors. En canvi, ofereixen menús basats en productes i receptes, en criteris, totalment imaginaris i força aliens a la cuina d’aquella societat hipotèticament rememoren. Hi ha per tant una tendència de tot procés de patrimonialització cap endavant, cap a la construcció d’un imaginari irreal o una simulació de l’autèntic, en definitiva cap al simulacre.

Però també hi ha una tensió de sentit contrari, com he intentat apuntar abans. En l’origen de la voluntat de conservació patrimonial hi podem trobar també una mirada que pretén resoldre un conflicte identitari a través d’emmirallar-se en el passat per tractar de comprendre qui som.

Hi vaig pensar l’altre dia mentre conduïa cap a casa. Quan cada tarda, venint de Girona, entro a l’Alt Maresme i ja m’acosto a casa, sense deixar d’estar atent a la carretera, sempre procuro mirar fugaçment les poques cases de pagès que queden, els camps i les barraques de vinya  abandonades. Llavors penso de vegades en el poema “Som a l’era” d’en Casasses. Aquí baix es pot veure i escoltar, la primera part, recitada pel seu autor. Crec que aquest poema inclou l’esperit del patrimoni, bé, d’un dels dos sentits del patrimoni que he intentat exposar aquí: la d’una voluntat de tornar enrere, de retrobar-nos amb els presents d’abans de nosaltres. Del fil primíssim que surt de cadascú i va enrere, enrere, enrere.

 els vius morts i els vius vius doncs en puguin beure i viure

Enric Casasses, Bes nagana (Edicions de 1984)

La tardor avança i ens acostem a Tots Sants, que és quan ja ens hem de deixar convèncer que l’estiu ha passat i tenim al davat el llarg hivern. Sembla que ve de gust reprendre velles habituds, per exemple coure pomes al forn o rellegir algun fragment de Josep Pla. Com aquest d’Aigua de mar:

“La nit és fosquíssima. A la llum de les estrelles, l’aigua és d’un blau tan espès i brillant que sembla un suc negroide. En mullar l’aigua els rems escampen unes llumetes fofes com cuques de llum i la fusta queda impregnada d’una vaga lluminositat.
– S’acosta el Dia dels Morts… – diu Hermós, amb una veu greu, una mica teatral, de baix en baix.
– Per què ho dieu, això? ¿Quina relació té la fosforescència de l’aigua del mar amb el Dia dels Morts?…
– Així ho deia el Noi Gran quan anàvem a palangre i teniem tanta fam…
I després d’una pausa.
– Desenganya’t – diu -. Així ho hem trobat i així ho deixarem.
De vegades aquest home primitiu i ferotge és insuportable i odiós. És com un fet geològic, ineluctable, granític, incommovible”.

Dins el capítol “El temps recobrat” de La pensée sauvage (1962), Lévi-Strauss tornarà sobre la distinció entre les anomenades societats «fredes» i societats anomenades «calentes», sobre la que ja havia insistit a Race et Histoire (1952). Davant aquesta “condició comuna” que és la Història (molt després, a Les temps modernes, núm. 598, any 1998, Lévi-Strauss encara haurà d’aclarir que les societats fredes no són societats sense història sinó sense necessitat historiogràfica), les societats reaccionen de dues maneres: mentre unes l’accepten i n’amplien les conseqüències, d’altres -que per aquesta raó anomenem “primitives”, diu Lévi-Strauss-, volen ignorar-la i fixar uns estats considerats primers de forma permanent. Aquesta darrera seria la característica de les societats fredes: “Hom coneix aquest procediment, que consisteix no a negar l’esdevinença històrica, ans a admetre-la com una forma sense contingut: és cert que hi ha un abans i un després, però no tenen altra significació que la de reflectir-se l’un en l’altre”.

Vist des d’aquesta perspectiva, la irritacio que a Pla li provoca aquest esperit immobilista que expressa aquí en l’Hermós tot vogant enmig de la nit d’octubre, però que trobarem referit en molts moments de la seva Obra Completa -encara que aquí curiosament ho associa a un caràcter primitiu-, pot ser compresa gràcies a les reflexions de Lévi-Strauss a La pensée sauvage: “Se’ns fa difícil, sens dubte (…) de no jutjar desfavorablement una actitud que contradiu d’una manera flagrant l’àvid desig de canvi que és propi de la nostra civilització”.