A culture can never be reduced to its artifacts while it is being lived.

Raymond Williams, Culture and Society, 1790-1950

Imatge

Donant la volta a la frase de Raymond Williams, quan una cultura deixa de ser viscuda és quan pot ser reduïda als seus artefactes. Prenem l’exemple d’aquesta figura de Sant Pere, patró dels pescadors de Sant Pol feta amb fang cuit i, segons en Quim Carbonell, expert ceramista del poble, feta a mà (amb boles de fang, sense motllo) i molt antiga.

La processó marítima de Sant Pere es va deixar de celebrar a Sant Pol els anys seixanta. Els pescadors baixaven la figura del sant a la platja, sobre un baiard decorat amb rams de flors i l’embarcaven en les seves barques per beneir l’aigua i els peixos, com encara es fa en tants pobles de la costa generalment amb la verge del Carme (que va substituir Sant Pere en molts pobles, per exemple a Roses, per imposició de les autoritats franquistes, ja que la verge és la patrona de la Marina, per cert que el mateix va passar el segle XVIII amb Sant Elm i San Telmo, en parlem al llibre Ser o no ser de mar).  La presència de banyistes mostrant les seves carns rosades, allà als anys seixanta, no era compatible amb la moral del rector de Sant Pol de l’època (el que hi ha ara encara és pitjor) que per aquest motiu va decidir posar punt i final a aquesta tradició.  Curiosos rectors aquests que s’atorguen tant poder, fins i tot per sobre de la tradició.

Imatge(Foto de Pere Sauleda)

Aquest any la confraria de pescadors de Sant Pol ha volgut recuperar la processó marítima de Sant Pere. Però aquesta vegada no ha estat un rector que ho ha impedit sinó les lleis i normatives. Les autoritats de marina exigien una assegurança i un dipòsit per responsabilitat civil (per embarcar gent en les barques de pesca) tant desorbitat que la confraria de Sant Pol, tant petita, no ho podia afrontar. De manera que Sant Pere s’ha quedat en terra un any més, mirant-se el mar des de l’andana, sota l’ermita de Sant Pau, com fan les avies i avis de Sant Pol quan el sol baixa a l’estiu i quan és ben alt a l’hivern. La figura de Sant Pere és un artefacte. La podríem posar en un museu. De moment, quan arriba l’estiu, la posen a la façana de la casa dels pescadors.

ImatgeImatge

Per cert que, sobre el tema de l’art, l’antropologia i els artefactes, fa uns quants anys vaig coordinar amb l’Alberto López un monogràfic de la revista Quaderns de l’Institut Català d’Antropologia. Es pot consultar en aquest enllaç.

A El salvaje en el espejo, Roger Bartra sosté que necessitem l’altre per construir la nostra identitat. Enllaça així amb la idea expressada per Lacan segons el qual nosaltres tenim un conflicte identitari que la mirada ens ajuda a resoldre.

D’igual manera, el temps no existeix si no és per referència a un altre temps. El present només és possible pensar-lo en relació a un altre present. Això és el que fa tant important mirar els objectes del passat que anomenem objectes patrimonials, tant important com ho és mirar les fotos dels nostres avis o besavis on hi veiem una altra mena de nosaltres. Els objectes del passat, com les fotos dels avantpassats sobre la lleixa d’una vella masia o els calendaris d’anys que ja han passat però que continuen penjats a la cuina d’una casa abandonada o aquell vell molinet de cafè de l’àvia que fa molts anys que va deixar de fer-se servir, són l’altre present que fan possible que el nostre present existeixi. Aquesta és una de les funcions del patrimoni.

En el post anterior m’he referit a una tendència que existeix en l’àmbit patrimonial cap al simulacre. Certament, el tractament del patrimoni en l’actualitat sembla respondre a una demanda de consum cultural de simulacres. Aquells restaurants que ofereixen el “menú del pescador” matarien els seus clients amb les espines si els hi fessin ingerir el contingut de l’olla que es cuinava dalt les barques de pesca a alta mar o per sopar a les cases dels pescadors. En canvi, ofereixen menús basats en productes i receptes, en criteris, totalment imaginaris i força aliens a la cuina d’aquella societat hipotèticament rememoren. Hi ha per tant una tendència de tot procés de patrimonialització cap endavant, cap a la construcció d’un imaginari irreal o una simulació de l’autèntic, en definitiva cap al simulacre.

Però també hi ha una tensió de sentit contrari, com he intentat apuntar abans. En l’origen de la voluntat de conservació patrimonial hi podem trobar també una mirada que pretén resoldre un conflicte identitari a través d’emmirallar-se en el passat per tractar de comprendre qui som.

Hi vaig pensar l’altre dia mentre conduïa cap a casa. Quan cada tarda, venint de Girona, entro a l’Alt Maresme i ja m’acosto a casa, sense deixar d’estar atent a la carretera, sempre procuro mirar fugaçment les poques cases de pagès que queden, els camps i les barraques de vinya  abandonades. Llavors penso de vegades en el poema “Som a l’era” d’en Casasses. Aquí baix es pot veure i escoltar, la primera part, recitada pel seu autor. Crec que aquest poema inclou l’esperit del patrimoni, bé, d’un dels dos sentits del patrimoni que he intentat exposar aquí: la d’una voluntat de tornar enrere, de retrobar-nos amb els presents d’abans de nosaltres. Del fil primíssim que surt de cadascú i va enrere, enrere, enrere.

 els vius morts i els vius vius doncs en puguin beure i viure

Enric Casasses, Bes nagana (Edicions de 1984)

Un dissabte de maig al matí i hem anat a Calafell a veure la dotzena edició de la Fira del Mar. És una fira que s’emmarca en la recuperació del patrimoni marítim de la vila que impulsa l’associació Patí Català. Dels diferents actes que s’hi van celebrar destacaria el bateig d’un llagut esplèndid, el Carlos Barral, cosa que sempre és una bona notícia. La cerimònia va ser oficiada per un reconegut expert del patrimoni marítim al nostre país. Va durar gairebé una hora. L’oficiant, micròfon en mà, anava explicant al públic el significat dels diferents símbols que acompanyaven cada fase del ritual de pas, que allà mateix fou qualificat sense embuts de “bateig homèric”.

El fet de presenciar “personalment en persona” (Catarella dixit) sota el sol del migdia un ritual homèric em va deixar melancòlic i pensatiu durant la resta del cap de setmana. Més que res perquè les meves actuals preocupacions antropològiques estan en bona part centrades en l’estudi d’aquesta mena de fenòmens que podríem anomenar “recreacions patrimonials” en l’àmbit marítim. Va ser, de fet, un atzar el que em va treure d’aquest estancament mental i em va catapultar a aquella sensació tant coneguda d’haver trobat la resposta a un enigma, encara que normalment només sigui una sensació efímera. Mentre sopàvem el diumenge al vespre la meva filla, que té sis anys, em va preguntar què significava la paraula simulacre. A l’escola els havien dit que farien un simulacre d’incendi. I va ser llavors que vaig recordar Jean Braudrillard.

A Cultura i simulacre Jean Baudrillard plantejava que en la societat contemporània, el simulacre és anterior a la realitat. A partir de l’eclosió dels mass media, hem deixat de relacionar-nos amb la realitat per fer-ho amb les representacions de la realitat. A través de la ficció construïm la realitat on habitem: una realitat construïda amb ficcions com peces de Lego. Així, les representacions han arribat a ser més reals que la realitat mateixa. Com a consumidors de cultura exigim ficcions. És el triomf de la disneyficació del món, convertit tot ell en un parc temàtic. Crec que això serviria en part per explicar el triomf d’una manera d’entendre avui el patrimoni cultural. Crec que és això al que es refereix J.A. Apraiz quan parlar de la patrimonialització efectista de la cultura marítima.

En tot cas, és un tema per seguir-hi pensant. El ritual homèric em va deixar a la pantalla imatges per seguir-hi pensant, com aquesta on el patró del llagut amaga una creu per protegir la barca dels temporals sense que ningú no el vegi. És una part secreta del ritual de protecció d’embarcacions front als perills que l’assetgen al mar. L’Esther de cal Negre, que de nena havia anat amagar símbols religiosos a la barca de casa, per encàrrec de la seva mare, em va explicar que això s’havia de fer sense que ningú no la veiés.

Imatge

ImatgeAcabo de llegir a Critique of Anthropology un article de l’any 2002 sobre l’intent fracassat de construir un museu a Tampa (Florida) els anys noranta a partir d’un derelicte del 1717 descobert els anys vuitanta, el Whydah (a dalt, foto de la maqueta). Els promotors del museu (indústria del cinema) pretenien fer un museu (barreja de museu-espectacle i centre comercial, us sóna?) sobre el món de la pirateria, emmarcat en la renovació del front marítim de Tampa. Però la comunitat negra de Tampa s’hi oposà quan es descobrí que el vaixell enfonsat havia estat, abans de pirata, un vaixell dedicat al comerç d’esclaus. És un article interessant per les reflexions que aporta sobre l’ús de la historia (en aquest cas la història marítima) i els museus, sobre el fet de convertir en mercaderia el passat, a través dels museus. Seguint a autors com Handler (Who owns the past?) i Kopytoff (Cultural biograhy of things) s’analitza l’oposició a aquest macro-projecte museogràfic com un esforç dels afroamericans de Tampa per no ser convertits, com a poble, un cop més, en mercaderia.

L’abstract (i l’article si ho feu des d’una biblioteca que hi estigui subscrita) es pot descarregar aquí:

Whose History? : Museum-making and struggles over ethnicity and representation in the Sunbelt

Kevin A. Yelvington, Neill G. Goslin and Wendy Arriaga

Critique of Anthropology 2002 22: 343

Sobre museus marítims, la revista International Journal of Heritage Studies va publicar un monogràfic l’any 2012 (vol.18, n.4)