L’editorial Ariel acaba de publicar la segona edició en castellà del llibre segurament més divulgat de Lluís Mallart, Sóc fill dels Evuzok. No és pas aquest el seu darrer llibre. De fet la producció científica de Lluís Mallart és d’una espesor i profunditat poc comunes, com queda palès en el seu Fons documental d’etnologia dipositat a la Universitat de París X. La novetat d’aquesta edició és un epíleg signat per Myriam Mallart que s’inicia a Barcelona per portar-nos al Camerun i a París, en un viatge en l’espai-temps de la memòria.

23 de julio de 2007, Barcelona en la oscuridad – una oscuridad para muchos insostenible. No saben vivir sin televisores, sin cervezas frescas, sin ordenadores… No saben escuchar el silencio urbano. ¿Sabrían escuchar el silencio de la selva? ¿Podrían andar de claro en claro y distinguir de lejos, en la noche, quién se les acerca? (…/…) Yo tampoco sé vivir sin electricidad pero ahora escribiendo sin la barrera de mi pantalla de ordenador, en compañía de unas velas amigas me veo esta noche, la noche de la despedida, sentada con Bikoe y los otros niños alojados en la rectoría, alrededor de la mesa alumbrada con una lámpara de petróleo. Fuera las mujeres seguían cantando…

Així comença un emotiu relat del darrer viatge de Lluís Mallart al país Evuzok, acompanyat dels seus dos fills, a finals de 2006. L’epíleg de Myriam Mallart revela records familiars parisencs que queden més enllà de les aigües del riu Lokundje, allà on s’acaba el relat autobiogràfic d’un etnòleg que és per tots conegut pel seu fill dels Evuzok però que és sobretot l’Etnòleg, així, en majúscula. Lluís Mallart és probablement l’únic genuí etnòleg que hem conegut. Els seus llibres i articles, i sobretot les seves classes en aquell Postgrau d’Estudis Africans, ens van permetre treure el cap per la finestra de la nit fosca de l’antropologia catalana i veure allò que segurament mai serem.

Myriam Mallart es fa aquesta pregunta: si el seu pare és fill dels Evuzok, ella deu ser néta dels Evuzok? I per comprovar-ho ella i el seu germà Oriol acompanyen per primer cop el seu pare a Nsola (i a nosaltres, el seu relat, en hi trasllada una vegada més):

Recorrimos a pie el último kilómetro hasta la rectoría de Nsola. Todo el pueblo Evuzok estaba al corriente de nuestra venida, la gente iba saliendo de sus casas y todos nos acompañaron entre gritos, abrazos y cantos.

Aquesta escena ens és familiar. Aquells que no hem caminat mai de clariana en clariana per la selva dels Evuzok amb l’oïda atent, ni hem tastat les escorces dels arbres i les lianes, ja havíem sentit els crits d’alegria i les abraçades del saber d’aquella gent. Lluís Mallart ha obert aquesta finestra genealògica: si ell ha estat l’etnòleg entre els Evuzok, si ho ha après tot d’ells i ens ho ha explicat, i si ell és el nostre mestre, nosaltres debem ser també alguna cosa dels Evuzok: aprenents d’etnòleg? aspirants a néts?

Vaig acabar de llegir Sóc fill dels Evuzok la nit del 4 de novembre de 1993, al llit. Ho vaig anotar al primer full del llibre on també vaig copiar, no recordo perquè, un fragment del Nadja d’André Breton que havia llegit just abans i que diu així:

He vist obrir-se, el matí, els seus ulls de molsa a un món on els batecs d’ales de l’esperança immensa es distingeixen a penes dels altres sorolls, els sorolls del terror, i en aquest món només havia vist sempre ulls que es tancaven.