Conversant amb vells pescadors del Maresme sobre marcadors ambientals vaig recollir molt poca informació sobre etologia dels peixos i ocells en comparació amb la quantitat de coses que m’explicaven sobre l’aparença del mar, el cel, el sol i els núvols. Per això vaig quedar fumut quan, fa pocs dies, vaig rebre un correu d’un biòleg alemany que havia llegit un meu article sobre etnoclimatologia marina i em demanava si podia explicar-li què havia volgut dir quan, tot just de passada, mencionava que els pescadors catalans sabien reconèixer la proximitat de moles de peix a través de l’olfacte. La veritat és que en sé molt poca cosa, per això només en vaig fer un breu esment en l’article, i el poc que sé es pot resumir en un sol mot: la frescumada.

Aquest mot no apareix als diccionaris convencionals, o bé hi apareix només en relació al mot frescum, que significa una altra cosa. Una definició en català es pot trobar en un glossari de paraules marineres en desús recollit per Xavier Mas i Gibert, historiador de Canet de Mar que ha publicat diversos llibres i articles sobre la pesca artesanal. Mas defineix frescumada com “Olor o ferum de peix. Originalment es deia de la sentor del peix blau i que delatava la seva presència, però per extensió es va dir a tot el peix confitat que s’utilitzava per a grumejar, o sigui, llençar peix confitat o podrit al mar per a atraure a altre peix i haver-lo”. Una definició similar es pot trobar en el glossari de termes mariners compilat pel senyor Washington Garcia, investigador i col·laborador del Museu Marítim de Barcelona.

Però el mot frescumada sembla que es mantenia més viu a la Catalunya nord, o almenys és allà on els etnòlegs n’han recollit més informació. L’any 2012 el senyor Jean-Paul Martin va publicar un llibre sobre la pesca tradicional a la Catalunya nord titulat precisament L’épopée du lamparo en Catalogne du Nord: Frescumada. En aquest vídeo de presentació del llibre, l’autor defineix el terme frescumada com l’olor que deixen anar les moles de sardines quan estan devorant el plàncton. És curiós perquè fa poc s’ha descobert que el plàncton també troba el seu aliment a través de l’aroma.

Finalment cal mencionar el professor Joan-Lluís Valls, de la Universitat de Perpinyà, que el gener de 2009 va pronunciar una magnífica conferència al Museu de la Pesca de Palamós sobre El patrimoni immaterial dels pescaires de la Catalunya Nord i que es pot recuperar en aquest vídeo. Entre les moltes coses interessants i poètiques que explicava, aquest etnòleg va parlar del “patrimoni dels sentits”, l’olor, l’oïda i la vista, dels pescadors. I és aquí on defineix així el terme frescumada: “Quan una mata de sarda (sardina) o d’anxova ha pujat o ha muntat sus l’aigua deixa oli, això se’n diu una oliada, la flaire que fa se’n diu la frescumada. Hi havia pescaires que a la nit sabien on hi havia una mata de sarda o d’anxova”. Precisament això mateix és el que em van explicar els pescadors/es que vaig entrevistar quan, fa uns cinc anys, feia la recerca sobre etnoclimatologia marítima al Maresme gràcies a una beca de l’IPEC. Aquest és un tema sobre el que m’agradaria fer més recerca en el futur.

ImatgeEl sardinal Sant Pau davant la platja de Sant Pol

A culture can never be reduced to its artifacts while it is being lived.

Raymond Williams, Culture and Society, 1790-1950

Imatge

Donant la volta a la frase de Raymond Williams, quan una cultura deixa de ser viscuda és quan pot ser reduïda als seus artefactes. Prenem l’exemple d’aquesta figura de Sant Pere, patró dels pescadors de Sant Pol feta amb fang cuit i, segons en Quim Carbonell, expert ceramista del poble, feta a mà (amb boles de fang, sense motllo) i molt antiga.

La processó marítima de Sant Pere es va deixar de celebrar a Sant Pol els anys seixanta. Els pescadors baixaven la figura del sant a la platja, sobre un baiard decorat amb rams de flors i l’embarcaven en les seves barques per beneir l’aigua i els peixos, com encara es fa en tants pobles de la costa generalment amb la verge del Carme (que va substituir Sant Pere en molts pobles, per exemple a Roses, per imposició de les autoritats franquistes, ja que la verge és la patrona de la Marina, per cert que el mateix va passar el segle XVIII amb Sant Elm i San Telmo, en parlem al llibre Ser o no ser de mar).  La presència de banyistes mostrant les seves carns rosades, allà als anys seixanta, no era compatible amb la moral del rector de Sant Pol de l’època (el que hi ha ara encara és pitjor) que per aquest motiu va decidir posar punt i final a aquesta tradició.  Curiosos rectors aquests que s’atorguen tant poder, fins i tot per sobre de la tradició.

Imatge(Foto de Pere Sauleda)

Aquest any la confraria de pescadors de Sant Pol ha volgut recuperar la processó marítima de Sant Pere. Però aquesta vegada no ha estat un rector que ho ha impedit sinó les lleis i normatives. Les autoritats de marina exigien una assegurança i un dipòsit per responsabilitat civil (per embarcar gent en les barques de pesca) tant desorbitat que la confraria de Sant Pol, tant petita, no ho podia afrontar. De manera que Sant Pere s’ha quedat en terra un any més, mirant-se el mar des de l’andana, sota l’ermita de Sant Pau, com fan les avies i avis de Sant Pol quan el sol baixa a l’estiu i quan és ben alt a l’hivern. La figura de Sant Pere és un artefacte. La podríem posar en un museu. De moment, quan arriba l’estiu, la posen a la façana de la casa dels pescadors.

ImatgeImatge

Per cert que, sobre el tema de l’art, l’antropologia i els artefactes, fa uns quants anys vaig coordinar amb l’Alberto López un monogràfic de la revista Quaderns de l’Institut Català d’Antropologia. Es pot consultar en aquest enllaç.

Un dissabte de maig al matí i hem anat a Calafell a veure la dotzena edició de la Fira del Mar. És una fira que s’emmarca en la recuperació del patrimoni marítim de la vila que impulsa l’associació Patí Català. Dels diferents actes que s’hi van celebrar destacaria el bateig d’un llagut esplèndid, el Carlos Barral, cosa que sempre és una bona notícia. La cerimònia va ser oficiada per un reconegut expert del patrimoni marítim al nostre país. Va durar gairebé una hora. L’oficiant, micròfon en mà, anava explicant al públic el significat dels diferents símbols que acompanyaven cada fase del ritual de pas, que allà mateix fou qualificat sense embuts de “bateig homèric”.

El fet de presenciar “personalment en persona” (Catarella dixit) sota el sol del migdia un ritual homèric em va deixar melancòlic i pensatiu durant la resta del cap de setmana. Més que res perquè les meves actuals preocupacions antropològiques estan en bona part centrades en l’estudi d’aquesta mena de fenòmens que podríem anomenar “recreacions patrimonials” en l’àmbit marítim. Va ser, de fet, un atzar el que em va treure d’aquest estancament mental i em va catapultar a aquella sensació tant coneguda d’haver trobat la resposta a un enigma, encara que normalment només sigui una sensació efímera. Mentre sopàvem el diumenge al vespre la meva filla, que té sis anys, em va preguntar què significava la paraula simulacre. A l’escola els havien dit que farien un simulacre d’incendi. I va ser llavors que vaig recordar Jean Braudrillard.

A Cultura i simulacre Jean Baudrillard plantejava que en la societat contemporània, el simulacre és anterior a la realitat. A partir de l’eclosió dels mass media, hem deixat de relacionar-nos amb la realitat per fer-ho amb les representacions de la realitat. A través de la ficció construïm la realitat on habitem: una realitat construïda amb ficcions com peces de Lego. Així, les representacions han arribat a ser més reals que la realitat mateixa. Com a consumidors de cultura exigim ficcions. És el triomf de la disneyficació del món, convertit tot ell en un parc temàtic. Crec que això serviria en part per explicar el triomf d’una manera d’entendre avui el patrimoni cultural. Crec que és això al que es refereix J.A. Apraiz quan parlar de la patrimonialització efectista de la cultura marítima.

En tot cas, és un tema per seguir-hi pensant. El ritual homèric em va deixar a la pantalla imatges per seguir-hi pensant, com aquesta on el patró del llagut amaga una creu per protegir la barca dels temporals sense que ningú no el vegi. És una part secreta del ritual de protecció d’embarcacions front als perills que l’assetgen al mar. L’Esther de cal Negre, que de nena havia anat amagar símbols religiosos a la barca de casa, per encàrrec de la seva mare, em va explicar que això s’havia de fer sense que ningú no la veiés.

Imatge

ImatgeAcabo de llegir a Critique of Anthropology un article de l’any 2002 sobre l’intent fracassat de construir un museu a Tampa (Florida) els anys noranta a partir d’un derelicte del 1717 descobert els anys vuitanta, el Whydah (a dalt, foto de la maqueta). Els promotors del museu (indústria del cinema) pretenien fer un museu (barreja de museu-espectacle i centre comercial, us sóna?) sobre el món de la pirateria, emmarcat en la renovació del front marítim de Tampa. Però la comunitat negra de Tampa s’hi oposà quan es descobrí que el vaixell enfonsat havia estat, abans de pirata, un vaixell dedicat al comerç d’esclaus. És un article interessant per les reflexions que aporta sobre l’ús de la historia (en aquest cas la història marítima) i els museus, sobre el fet de convertir en mercaderia el passat, a través dels museus. Seguint a autors com Handler (Who owns the past?) i Kopytoff (Cultural biograhy of things) s’analitza l’oposició a aquest macro-projecte museogràfic com un esforç dels afroamericans de Tampa per no ser convertits, com a poble, un cop més, en mercaderia.

L’abstract (i l’article si ho feu des d’una biblioteca que hi estigui subscrita) es pot descarregar aquí:

Whose History? : Museum-making and struggles over ethnicity and representation in the Sunbelt

Kevin A. Yelvington, Neill G. Goslin and Wendy Arriaga

Critique of Anthropology 2002 22: 343

Sobre museus marítims, la revista International Journal of Heritage Studies va publicar un monogràfic l’any 2012 (vol.18, n.4)

“La televisió és el mirall on es reflexa la derrota de tot el nostre sistema cultural”

La sentència, de Feredico Fellini, l’he llegida aquesta setmana a la premsa a propòsit de la condemna i l’exigència de responsabilitats a certs programes, qualificats generosament de teleescombraria, per l’assasinat d’Svetlana. En les escombraries sempre hi ha coses reciclables, en aquests programes de la tele no. Però no faré ara de Monegal. El que passa és que la dita de Fellini m’ha recordat un comentari que em va fer l’Ester sobre la televisió.

L’Ester és una dona de Sant Pol, nascuda el 1921, a qui he estat entrevistant des de finals d’agost, el darrer mes un cop per setmana, amb la intenció de fer-li una història de vida. És una persona que ha passat moltes hores de la seva vida a la platja, mirant l’estat del mar, remendant les xarxes, esperant l’Ester, la barca del seu pare i el seu marit, i també pescant a sardinal, a la teranyina, o bé remant el llagut familiar mentre el seu pare calava les xarxes. “Cia, cia, cia!” cridava un matí el seu pare, “que ve una soca molt grossa”. Es pensava l’home que un tronc arrossegat per la riera s’hauria enredat a la xarxa quan els va sorpendre un peix martell més gran que el propi llagut… L’Ester és una dona valenta, ferma, dels grans horitzons marins, oberts i infinits. La televisió per força havia de fer-li nosa. I això és el que em deia una tarda, una versió popular de la pensada del prodigós cineasta:

“Mira, ara sempre em diuen el mateix: ara tenim benestar, més que abans. Jo pencava com un home, al temperi, en fi, allà on fos. I teniem una cadira per cada un, que els gats espellifaven per sota (riu) i ara tinc de tot. La tele ha sigut la desgràcia de totes les famílies. Alto, és una opinió personal. Perquè… menges, abans a l’hora de menjar parlant, parlant… ara: psssssss. Tot per aquesta caixa. I ara només faltava l’ordinador, l’intendo… escolta, és com un lio de família. Ara tenim més benestar perquè, mira, tinc sofàs, que no n’havia tingut mai cap, però és que s’ha de pagar molt això. S’ha de pagar molt car perquè la naturalesa humana ha perdut molt caliu. Tothom va per ell i… no em ratllis, l’un, l’altre (riu). Bueno mira, es clar, és el que hi ha. Jo em penso que la gent serà diferent. Jo no he estudiat mai res, però les coses… vitals, les tinc clares. La joventut d’ara tinc por que tot ho mirarà… el cervell al revés! Tot el dia fixats en aquella pantalla ditxosa”.