Anava caminant per la carretera i m’he trobat amb un bon amic de l’època de joventut però que fa molts anys que la vida ens ha portat per camins diferents. Quan ens hem vist m’ha abraçat i m’ha dit: Eliseu, això no és una manifestació, això és una revolta. Hem ocupat la carretera, hem jugat, hem xerrat, hem rigut, hem cridat, hem cantat. En això ha consistit la Via Catalana. Però també s’ha produït un Teixit Català per tot el territori. Si uníssim els fils dels pobles i ciutats d’orígen de cada un dels assistents, amb el seu tram de destí a la via, obtindríem un magnífic tapís. És l’ordit de la cultura del famós enunciat de Geertz.

Imatge

I ara què? ens preguntem molts. Doncs ara cal recordar les paraules de Josep Pla: “En el clos d’una cultura hi ha una missió obscura però indispensable: continuar”.

Contiuem fent via.

“Al català li és més planer inventar que historiar”. No sé si Pere Coromines escrivia això, el 1937, com una crítica, un elogi o simplement com una constatació. Però en tot cas la frase s’escau en un debat contemporani sobre música (art) i antropologia.

Pere Coromines va escriure Vida d’En Pep de la Tenora entre juliol i finals de l’any 1937, quan emmalaltí greument, no podent acabar ja el seu llibre. En l’edició que he llegit, el llibre fou completat amb notes d’una conferència pronunciada per l’autor a Figueres l’any 1928 així com amb les notes preses durant nou converses mantingudes per Coromines amb gent que conegué en Pep Ventura o al seu fill en diferents pobles de l’Empordà i la Garrotxa. El llibre va ser editat el 1953 a la fabulosa “Biblioteca Folklòrica Barcino”, al costat dels treballs de Violant i Simorra o Romeu i Figueres, importants etnòlegs d’aquell temps. I és que aquest llibre de Pere Coromines es troba entre la història i l’etnologia, no només per la metodologia emprada sinó també, i sobretot, per la mena de preguntes que hi ha al darrere i que prova de respondre l’autor.

En quant a la metodologia, Coromines primer fa una lectura crítica de les fonts secundàries, Pella i Forgas la més important, així com altres documents, i examina fonts primàries que ha recopilat en arxius, públics i privats, i hemeroteques a partir de 1927. Però després es desplaça per anar a trobar testimonis orals a Castellfollit de la Roca, a Vilafant i a altres pobles, els quals recull tenint en compte que es tracta de punts de vista subjectius. Així, per exemple, anota sobre el que li diu un informant: “Creu que pot ser veritat que la reforma devia ser després de 1860. No creu que abans de la tenora toqués cap altre instrument. No creu en una gran amistat en relació amb en Clavé; no nega que es coneguessin. Creu possible que Per tu ploro fos feta després de la dissidència”. Creu, no creu…

Però per a mi el més interessant, des de la perspectiva de l’antropologia social, és la mena de preguntes que es fa l’autor sobre Pep Ventura. Per introduir-ho només diré molt breument que el llibre en aparença és una biografia del compositor. Pep Ventura és un home sense gaire formació, un menestral, fill d’un militar de baixa graduació que mena una vida de trasllats, orfe de mare als sis anys quan passa a viure amb el seu avi a Figueres. A tretze anys entra d’aprenent al taller d’un sastre, exmilitar i excompany del seu pare, s’enamora de la filla del sastre el qual, a més de l’ofici li ensenya els rudiments del solfeig i l’introdueix a la cobla de Figueres que ell dirigeix. Sempre s’haurà de sentir menystingut pels seus companys de cobla per no saber prou solfeig i harmonia fins al punt que, quan ja és un compositor famós, després d’una agra polèmica que dividirà el grup, es veu expulsat de la cobla amb altres companys que ell dirigeix i que ha portat al punt més alt de la fama al que podia aspirar una cobla. Aquest fet en Ventura no l’arribarà a pair mai i li amargarà els darrers anys de vida, morint tenint-ne tant sols 58. El que sorprèn és que en una biografia així, sobretot pel fet de no tenir formació musical, ni créixer en un ambient de músics professionals, ni en general posseir una educació formal elevada, el fet que en un sastre o “calceter” per ser més exactes, que aprèn a tocar la tenora gairebé del no res, amb un mestre, que en primer lloc li ensenya l’ofici de sastre i només en segon lloc li ensenya els rudiments del solfeig com a activitat complementària, per a arrodonir la mesada… que d’aquest context en pugui sorgir un geni creatiu com el de Pep Ventura, amb més de 300 composicions, algunes d’elles que es compten entre les més importants del seu gènere. A en Pep Ventura, a més, alguns autors han atribuït el mèrit de ser el renovador de la cobla moderna, punt, aquest, que sembla més discutible. El que si és segur és que fou un virtuós de la tenora i un prodigiós i fecund compositor. Però com escriu en Pere Coromines: “ens manca la justificació per a una tècnica que ni ell va posseir, ni hi havia en el país cap antecedent que l’anunciés, ni cap institució per a formar-la”.

La pregunta clau que es planteja en Pere Coromines -sense utilitzar aquestes paraules- és: d’on sorgeix el geni creatiu d’aquest home? I té dues opcions. La primera és el lloc. La segona és l’herència familiar. Coromines s’inclina per la segona.

Coromines no creu que sigui el paisatge de l’Empordà, ni la tramuntana, ni “l’herència grega conservada en la blavor del cel, en la claredat rutilant, en les arestes pures de les coses…”, ni tampoc, “l’ordenació rítmica del treball social, que fa de tota la plana empordanesa una sola ciutat…”, ja que això feia segles que existia i no havia donat lloc a cap fenomen semblant.

En canvi, mitjançant la seva recerca, Pere Coromines descobreix que la família de la seva dona, és a dir, el calceter i els seus avantpassats, havien estat tots ells músics, certament músics populars i majorment autodidactes. Però Pep Ventura, s’empelta per matrimoni en aquest llinatge de músics: “l’esposa d’En Pep Ventura, no sols pel seu pare, sinó per diverses generacions successives de músics populars, duria al matrimoni els costums, la tradició familiar i la lligada de cabòries i de sentiments que enfonsa en el cor de l’home l’exercici d’una professió heretada de pares a fills”.

No era aquesta, en canvi, la visió de Josep Pla per al qual, l’obra de Pep Ventura no s’entén sense la referència a un paisatge molt concret. Escriu a El meu país:

“La influència del genius loci sobre Ventura fou decisiva. Jo he sentit les sardanes de Pep Ventura a l’Empordà, donades per les velles, desballestades cobles del país. L’aire es poblava de melodies que encenien la cara dels pagesos i de la xurma marítima. La música de Pep Ventura, sentida en un poblet de l’Empordà, en una plaça plena de panotxes de blat de moro, a l’hora vaga d’un capvespre d’estiu, veient el sol sobre els xiprers del cementiri, és una cosa que produïa un xoc autèntic”.

Qui té la raó, Coromines o Pla? Potser tots dos alhora. Per en Josep Pla, ja ho sabem, el paisatge és determinant, crea temperament i a l’hora és fruit d’un cert temperament obstinat pagès, en un camí d’anada i tornada. Però és interessant que per a en Pere Coromines el sorgiment d’un músic genial no es pot comprendre sense l’existència prèvia de generacions de músics anònims als quals Ventura s’hi adhereix per aliança, no per filiació, però n’esdevé l’hereu prodigiós on fructifica l’esforç musical i la insistència de les generacions passades.

Pep Ventura fou sobretot un músic, home culte, que incorporà la música del seu temps, sobretot la lírica italiana, així com la música popular catalana, al gènere de la sardana que, en el seu temps, ho era tot menys música tradicional o folklore. Era, a més, un liberal republicà, que vivia a Figueres, capital del republicanisme federal de Pi i Maragall. La figura de Pep Ventura ha estat manipulada per la història, començant per Pella i Forgas fins a la Renaixença en l’operació de cercar una “dansa nacional” que respongués als criteris culturals de la burgesia catalana, en un procés que fou molt ben descrit per Josep Maria Fradera a Cultura nacional en una societat dividida. Sobre la faceta musical i revolucionària de Pep Ventura s’ha escrit també recentment una tesi doctoral: Pep Ventura: moda, sàtira i revolució, de Francesc Cortés. Es pot trobar un resum de la seva tesis en aquest article d’Anna Costal. No és estrany, però, que fos precisament Pere Coromines el primer a trencar el mite forjat per Pella i Forgas, retornant al camí d’historiar per sobre d’inventar.

S’acaba el juliol i amb ell les nits de juliol, nits musicals i plàcides. Nits tendres de juliol, adéu. Hem anat als concerts del festival Poesia i + de la Fundació Palau de Caldetes (Carles Santos, Pau Riba i altres gegants), a veure baixar falles a Taüll per la festa major i al XXIII Cicle de Concerts d’Estiu a l’ermita de Sant Pau que ha clos avui mateix l’Oriol Romaní amb un concert de clarinet sobre el silenci. Estimades nits de juliol… en la foscor del parc de Can Muntanyà gairebé no sentia la veu d’El Petit de Cal Erill. Cantava molt a prop del mar que deia suposar que era allà perquè no el podia veure. Una de les poques frases que vaig arribar a captar de les seves cançons cantades amb un fluixíssim fil de veu, i que em semblà prova suficient de la seva grandesa, deia alguna cosa com ara que “aquelles muntanyes ja hi eren abans que jo hagués nascut”. Precisament la nit d’aquella actuació feia 44 anys justos que jo havia nascut i va ser així com ho vaig celebrar, sota la nit d’estiu esquitxada de records i desitjos. Les petites, suaus, tendres nits de juliol que ja se’n van em deixaran aquest record de les altes muntanyes perfilades per una processó de falles i un vot de commiseració seguint l’exemple del de Cal Erill: que l’esparriot no en faci festa grassa.

ImatgeFalles de Taüll, 19 de juliol de 2013, foto: Eliseu Carbonell

ImatgeActuació d’El Petit de Cal Erill, al festival de Poesia i +, 12 de juliol de 2013, foto: E. C.

A culture can never be reduced to its artifacts while it is being lived.

Raymond Williams, Culture and Society, 1790-1950

Imatge

Donant la volta a la frase de Raymond Williams, quan una cultura deixa de ser viscuda és quan pot ser reduïda als seus artefactes. Prenem l’exemple d’aquesta figura de Sant Pere, patró dels pescadors de Sant Pol feta amb fang cuit i, segons en Quim Carbonell, expert ceramista del poble, feta a mà (amb boles de fang, sense motllo) i molt antiga.

La processó marítima de Sant Pere es va deixar de celebrar a Sant Pol els anys seixanta. Els pescadors baixaven la figura del sant a la platja, sobre un baiard decorat amb rams de flors i l’embarcaven en les seves barques per beneir l’aigua i els peixos, com encara es fa en tants pobles de la costa generalment amb la verge del Carme (que va substituir Sant Pere en molts pobles, per exemple a Roses, per imposició de les autoritats franquistes, ja que la verge és la patrona de la Marina, per cert que el mateix va passar el segle XVIII amb Sant Elm i San Telmo, en parlem al llibre Ser o no ser de mar).  La presència de banyistes mostrant les seves carns rosades, allà als anys seixanta, no era compatible amb la moral del rector de Sant Pol de l’època (el que hi ha ara encara és pitjor) que per aquest motiu va decidir posar punt i final a aquesta tradició.  Curiosos rectors aquests que s’atorguen tant poder, fins i tot per sobre de la tradició.

Imatge(Foto de Pere Sauleda)

Aquest any la confraria de pescadors de Sant Pol ha volgut recuperar la processó marítima de Sant Pere. Però aquesta vegada no ha estat un rector que ho ha impedit sinó les lleis i normatives. Les autoritats de marina exigien una assegurança i un dipòsit per responsabilitat civil (per embarcar gent en les barques de pesca) tant desorbitat que la confraria de Sant Pol, tant petita, no ho podia afrontar. De manera que Sant Pere s’ha quedat en terra un any més, mirant-se el mar des de l’andana, sota l’ermita de Sant Pau, com fan les avies i avis de Sant Pol quan el sol baixa a l’estiu i quan és ben alt a l’hivern. La figura de Sant Pere és un artefacte. La podríem posar en un museu. De moment, quan arriba l’estiu, la posen a la façana de la casa dels pescadors.

ImatgeImatge

Per cert que, sobre el tema de l’art, l’antropologia i els artefactes, fa uns quants anys vaig coordinar amb l’Alberto López un monogràfic de la revista Quaderns de l’Institut Català d’Antropologia. Es pot consultar en aquest enllaç.

La nit de Sant Joan és una frontissa, canta Jaume Sisa. La frontissa de l’any i també l’escletxa entre els dos móns, el món físic i el món oníric, que Castaneda trobava en els capvespres a les serres del nord de Oaxaca. La festa de Sant Joan és una de les més grosses perles que conté aquell collaret de boles plom que és el calendari anual, on les festes són les perles. Aquesta metàfora del calendari és de George Condominas i ho explica Manel Delgado a La festa a Catalunya avui, un dels seus millors llibres, em sembla. Les jornades que envolten Sant Joan són també un dels quatre moments delicats de l’any, climàticament parlant, els dos solsticis i els dos equinoccis. Durant aquests clics del calendari es poden produir alteracions atmosfèriques de conseqüències negatives per a l’agricultura, tal i com explica Pla. En vaig parlar a Josep Pla: El temps, la gent i el paisatge. Els dies entorn al solstici d’estiu es pot produir, a l’Empordà, la “tramuntanada de Sant Antoni”, tant temuda pels segadors.

Aquest any hem tingut a la costa de llevant una nit de Sant Joan freda, on ens núvols amb prou feines deixaven veure la lluna més plena de l’any. A les sis de la tarda, vaig sortir de casa per anar a buscar la coca amb el jersei posat i el paraigua desplegat i al forn un home gran em va dir que mai a la vida havia vist un Sant Joan com aquest. Quan es va fer de nit va deixar de ploure i vam poder anar a la cercavila. La gent cridava: “Foc, foc, foc! Foc a la bruixa!”. A Sant Pol l’estiu comença amb una cercavila que va fins a l’espigó, transportant una bruixa que serà cremada a la foguera de Sant Joan i acaba el tercer diumenge de setembre amb una cercavila de sentit invers, el Comiat del Dominguero. Aquest festa consisteix en fer un ninot, molt semblant a la bruixa, però si la bruixa és una dona grotesca el dominguero és un home grotesc. El dominguero no és cremat a una foguera però se li compra un bitllet i se’l puja al tren en direcció a Barcelona. Sempre m’ha semblat una festa classista, perquè el dominguero no és un “pijo” sinó un “cutre” de barriada i no se’l carrega en un Mercedes a la rotonda del poble direcció Sant Gervasi, sinó en un tren de rodalies direcció a L’Hospitalet. Però els organitzadors de les festes populars han tingut cura de no malmetre el comerç local, ja de per si prou afeblit. I ja se sap que la gent que ve en rodalies no fa gasto i es du fins i tot les ampolles de xibeca a la nevereta. La cercavila de Sant Joan també és cada any motiu de controvèrsia als carrers de Sant Pol, no pel classisme sinó pel sexisme, “Per què han de cremar una bruixa i no un bruixot?”, pot sentir comentar-se…

Mentre el jovent que portava la bruixa i les torxes cridava “Foc, foc, foc. Foc a la bruixa” m’imaginava altres finals que també tindrien bona rima, com ara: “Foc, foc, foc. Foc a la Caixa”. I recordava les classes d’un dels antropòlegs més frikis del país. Ho explico. Quan estudiava antropologia, cap a l’any 1990, en Josep Mª Fericgla ens va fer algunes classes d’Antropologia Cognitiva, convidat per la catedràtica Buxó, que n’era la titular de l’assignatura. En Fericgla ens va parlar de les falles al Pirineu, que a Boí es baixen la nit de Sant Joan. Tenia la teoria que, després de baixar de la muntanya, quan els joves portadors de les falles donen una o dues voltes al poble, amb aquest acte amenaçaven simbòlicament amb que si volguessin podrien calar foc al poble. Amb això, l’ínclit enteogenòleg volia dir que la celebració del solstici, com altres festes de l’any, eren unes dates de transgressió de l’ordre social, en aquest cas posant el poder, cosa d’adults, a tocar de les mans del jovent. Molta amenaça, si, però els joves d’ahir a Sant Pol només van cremar una pobre bruixa de cartró. I l’ordre social segueix gaudint de tots els privilegis, viatja en un tot terreny per l’autopista del Maresme i es passeja amb roba de lli pels carrers del poble amb les seves botigues engalanades. Ni escletxa ni frontissa, Mr. Ordre segueix aquí, per ara.

2

3

8

10

Imatge

SALTAMARTÍ

Ninot
que porta un
pes a la base i que,
desviat de la seva posició
vertical, es torna a posar
dret.

El poble.

Poema de Joan Brossa.

Foto de Marko Djurika. Plaça Taksim aquesta setmana.

A El salvaje en el espejo, Roger Bartra sosté que necessitem l’altre per construir la nostra identitat. Enllaça així amb la idea expressada per Lacan segons el qual nosaltres tenim un conflicte identitari que la mirada ens ajuda a resoldre.

D’igual manera, el temps no existeix si no és per referència a un altre temps. El present només és possible pensar-lo en relació a un altre present. Això és el que fa tant important mirar els objectes del passat que anomenem objectes patrimonials, tant important com ho és mirar les fotos dels nostres avis o besavis on hi veiem una altra mena de nosaltres. Els objectes del passat, com les fotos dels avantpassats sobre la lleixa d’una vella masia o els calendaris d’anys que ja han passat però que continuen penjats a la cuina d’una casa abandonada o aquell vell molinet de cafè de l’àvia que fa molts anys que va deixar de fer-se servir, són l’altre present que fan possible que el nostre present existeixi. Aquesta és una de les funcions del patrimoni.

En el post anterior m’he referit a una tendència que existeix en l’àmbit patrimonial cap al simulacre. Certament, el tractament del patrimoni en l’actualitat sembla respondre a una demanda de consum cultural de simulacres. Aquells restaurants que ofereixen el “menú del pescador” matarien els seus clients amb les espines si els hi fessin ingerir el contingut de l’olla que es cuinava dalt les barques de pesca a alta mar o per sopar a les cases dels pescadors. En canvi, ofereixen menús basats en productes i receptes, en criteris, totalment imaginaris i força aliens a la cuina d’aquella societat hipotèticament rememoren. Hi ha per tant una tendència de tot procés de patrimonialització cap endavant, cap a la construcció d’un imaginari irreal o una simulació de l’autèntic, en definitiva cap al simulacre.

Però també hi ha una tensió de sentit contrari, com he intentat apuntar abans. En l’origen de la voluntat de conservació patrimonial hi podem trobar també una mirada que pretén resoldre un conflicte identitari a través d’emmirallar-se en el passat per tractar de comprendre qui som.

Hi vaig pensar l’altre dia mentre conduïa cap a casa. Quan cada tarda, venint de Girona, entro a l’Alt Maresme i ja m’acosto a casa, sense deixar d’estar atent a la carretera, sempre procuro mirar fugaçment les poques cases de pagès que queden, els camps i les barraques de vinya  abandonades. Llavors penso de vegades en el poema “Som a l’era” d’en Casasses. Aquí baix es pot veure i escoltar, la primera part, recitada pel seu autor. Crec que aquest poema inclou l’esperit del patrimoni, bé, d’un dels dos sentits del patrimoni que he intentat exposar aquí: la d’una voluntat de tornar enrere, de retrobar-nos amb els presents d’abans de nosaltres. Del fil primíssim que surt de cadascú i va enrere, enrere, enrere.

 els vius morts i els vius vius doncs en puguin beure i viure

Enric Casasses, Bes nagana (Edicions de 1984)

Un dissabte de maig al matí i hem anat a Calafell a veure la dotzena edició de la Fira del Mar. És una fira que s’emmarca en la recuperació del patrimoni marítim de la vila que impulsa l’associació Patí Català. Dels diferents actes que s’hi van celebrar destacaria el bateig d’un llagut esplèndid, el Carlos Barral, cosa que sempre és una bona notícia. La cerimònia va ser oficiada per un reconegut expert del patrimoni marítim al nostre país. Va durar gairebé una hora. L’oficiant, micròfon en mà, anava explicant al públic el significat dels diferents símbols que acompanyaven cada fase del ritual de pas, que allà mateix fou qualificat sense embuts de “bateig homèric”.

El fet de presenciar “personalment en persona” (Catarella dixit) sota el sol del migdia un ritual homèric em va deixar melancòlic i pensatiu durant la resta del cap de setmana. Més que res perquè les meves actuals preocupacions antropològiques estan en bona part centrades en l’estudi d’aquesta mena de fenòmens que podríem anomenar “recreacions patrimonials” en l’àmbit marítim. Va ser, de fet, un atzar el que em va treure d’aquest estancament mental i em va catapultar a aquella sensació tant coneguda d’haver trobat la resposta a un enigma, encara que normalment només sigui una sensació efímera. Mentre sopàvem el diumenge al vespre la meva filla, que té sis anys, em va preguntar què significava la paraula simulacre. A l’escola els havien dit que farien un simulacre d’incendi. I va ser llavors que vaig recordar Jean Braudrillard.

A Cultura i simulacre Jean Baudrillard plantejava que en la societat contemporània, el simulacre és anterior a la realitat. A partir de l’eclosió dels mass media, hem deixat de relacionar-nos amb la realitat per fer-ho amb les representacions de la realitat. A través de la ficció construïm la realitat on habitem: una realitat construïda amb ficcions com peces de Lego. Així, les representacions han arribat a ser més reals que la realitat mateixa. Com a consumidors de cultura exigim ficcions. És el triomf de la disneyficació del món, convertit tot ell en un parc temàtic. Crec que això serviria en part per explicar el triomf d’una manera d’entendre avui el patrimoni cultural. Crec que és això al que es refereix J.A. Apraiz quan parlar de la patrimonialització efectista de la cultura marítima.

En tot cas, és un tema per seguir-hi pensant. El ritual homèric em va deixar a la pantalla imatges per seguir-hi pensant, com aquesta on el patró del llagut amaga una creu per protegir la barca dels temporals sense que ningú no el vegi. És una part secreta del ritual de protecció d’embarcacions front als perills que l’assetgen al mar. L’Esther de cal Negre, que de nena havia anat amagar símbols religiosos a la barca de casa, per encàrrec de la seva mare, em va explicar que això s’havia de fer sense que ningú no la veiés.

Imatge

ImatgeAcabo de llegir a Critique of Anthropology un article de l’any 2002 sobre l’intent fracassat de construir un museu a Tampa (Florida) els anys noranta a partir d’un derelicte del 1717 descobert els anys vuitanta, el Whydah (a dalt, foto de la maqueta). Els promotors del museu (indústria del cinema) pretenien fer un museu (barreja de museu-espectacle i centre comercial, us sóna?) sobre el món de la pirateria, emmarcat en la renovació del front marítim de Tampa. Però la comunitat negra de Tampa s’hi oposà quan es descobrí que el vaixell enfonsat havia estat, abans de pirata, un vaixell dedicat al comerç d’esclaus. És un article interessant per les reflexions que aporta sobre l’ús de la historia (en aquest cas la història marítima) i els museus, sobre el fet de convertir en mercaderia el passat, a través dels museus. Seguint a autors com Handler (Who owns the past?) i Kopytoff (Cultural biograhy of things) s’analitza l’oposició a aquest macro-projecte museogràfic com un esforç dels afroamericans de Tampa per no ser convertits, com a poble, un cop més, en mercaderia.

L’abstract (i l’article si ho feu des d’una biblioteca que hi estigui subscrita) es pot descarregar aquí:

Whose History? : Museum-making and struggles over ethnicity and representation in the Sunbelt

Kevin A. Yelvington, Neill G. Goslin and Wendy Arriaga

Critique of Anthropology 2002 22: 343

Sobre museus marítims, la revista International Journal of Heritage Studies va publicar un monogràfic l’any 2012 (vol.18, n.4)

Les chemins qui vont a la mer
Ont garde de notre passage