Avui és per mi la primera nit de l’estiu. La nit que a Sant Pol canten els goigs a Sant Antoni. Sortir de casa una mica abans de les deu i encara és clar. Aquest any, a més, amb la companyia de la lluna plena. La gent es va trobant en el carrer empinat on arriba l’aroma de nit d’estiu que fan els jardins del pla de can Sauleda. Es van repartint els fulls amb els goigs, el carrer s’omple, surten els músics i després d’una llarga introducció de flautes diverses i algun oboè comença la cançó: humil i dividi (sic) Antoni pregueu pels pe(s)cadors (amb una s marcada i iconoclasta). Es fa una pausa per reposar a la meitat dels goigs, perquè cantar cansa quan no s’hi està acostumat. I torna a començar fins al final: “guardeu-nos sempre de mal, Sant Antoni gloriós”, que s’ho mira des dels seus ulls de ceràmica a la paret del carrer. Després, cercles de converses, les coses de cada dia, de tots els dies, de tots els anys. “Quants anys tens?” pregunten a les criatures, “Com passen els anys!”. I és per a això serveixen les festes, les perles en el collaret de boles de plom que deia George Condominas, per comptar i ordenar el pas del temps. Mentrestant circulen safates amb coca de can Grimal i porrons de moscatell. Anem marxant contemplant el cel de nit i la lluna. Així és, cada any, la primera nit de l’estiu a Sant Pol.

Imatge

 

Imatge

 

 

Imatge

 

 

Imatge