Conversant amb vells pescadors del Maresme sobre marcadors ambientals vaig recollir molt poca informació sobre etologia dels peixos i ocells en comparació amb la quantitat de coses que m’explicaven sobre l’aparença del mar, el cel, el sol i els núvols. Per això vaig quedar fumut quan, fa pocs dies, vaig rebre un correu d’un biòleg alemany que havia llegit un meu article sobre etnoclimatologia marina i em demanava si podia explicar-li què havia volgut dir quan, tot just de passada, mencionava que els pescadors catalans sabien reconèixer la proximitat de moles de peix a través de l’olfacte. La veritat és que en sé molt poca cosa, per això només en vaig fer un breu esment en l’article, i el poc que sé es pot resumir en un sol mot: la frescumada.

Aquest mot no apareix als diccionaris convencionals, o bé hi apareix només en relació al mot frescum, que significa una altra cosa. Una definició en català es pot trobar en un glossari de paraules marineres en desús recollit per Xavier Mas i Gibert, historiador de Canet de Mar que ha publicat diversos llibres i articles sobre la pesca artesanal. Mas defineix frescumada com “Olor o ferum de peix. Originalment es deia de la sentor del peix blau i que delatava la seva presència, però per extensió es va dir a tot el peix confitat que s’utilitzava per a grumejar, o sigui, llençar peix confitat o podrit al mar per a atraure a altre peix i haver-lo”. Una definició similar es pot trobar en el glossari de termes mariners compilat pel senyor Washington Garcia, investigador i col·laborador del Museu Marítim de Barcelona.

Però el mot frescumada sembla que es mantenia més viu a la Catalunya nord, o almenys és allà on els etnòlegs n’han recollit més informació. L’any 2012 el senyor Jean-Paul Martin va publicar un llibre sobre la pesca tradicional a la Catalunya nord titulat precisament L’épopée du lamparo en Catalogne du Nord: Frescumada. En aquest vídeo de presentació del llibre, l’autor defineix el terme frescumada com l’olor que deixen anar les moles de sardines quan estan devorant el plàncton. És curiós perquè fa poc s’ha descobert que el plàncton també troba el seu aliment a través de l’aroma.

Finalment cal mencionar el professor Joan-Lluís Valls, de la Universitat de Perpinyà, que el gener de 2009 va pronunciar una magnífica conferència al Museu de la Pesca de Palamós sobre El patrimoni immaterial dels pescaires de la Catalunya Nord i que es pot recuperar en aquest vídeo. Entre les moltes coses interessants i poètiques que explicava, aquest etnòleg va parlar del “patrimoni dels sentits”, l’olor, l’oïda i la vista, dels pescadors. I és aquí on defineix així el terme frescumada: “Quan una mata de sarda (sardina) o d’anxova ha pujat o ha muntat sus l’aigua deixa oli, això se’n diu una oliada, la flaire que fa se’n diu la frescumada. Hi havia pescaires que a la nit sabien on hi havia una mata de sarda o d’anxova”. Precisament això mateix és el que em van explicar els pescadors/es que vaig entrevistar quan, fa uns cinc anys, feia la recerca sobre etnoclimatologia marítima al Maresme gràcies a una beca de l’IPEC. Aquest és un tema sobre el que m’agradaria fer més recerca en el futur.

ImatgeEl sardinal Sant Pau davant la platja de Sant Pol