Sobre les recreacions històriques se n’ha parlat tant darrerament que el tema ja comença a esdevenir metadiscursiu, és a dir, que cada cosa nova que es diu sobre les recreacions és una recreació de les coses ja dites. Amb tot, és un afer que em toca professionalment de prop i que em costa esquivar. El fervor recreacional està arribant a tals extrems que fins i tot al poble on visc s’han animat a fer-ne i avui han recreat un incendi causat per les tropes borbòniques fa tres-cents anys. El tema ha vingut precedit d’una certa polèmica perquè el rigor historicista ha obligat a tancar els comerços del carrer principal un dissabte a la tarda. I ja se sap que les úniques recreacions que tenen acceptació general i el futur assegurat són les que fan marxar el comerç local. Tant si es recreen romans com visigots, l’epicentre és la parada d’embotits sobre un carrer ple de palla. A Sant Pol, que sempre hem de ser diferents, s’ha optat per tancar les botigues, apagar els llums –de palla no en faltava, tampoc de mostres d’oficis–, però sense botigues ni botiguers. Això ha aixecat molta polseguera en els dies precedents, però ha estat original i el resultat molt vistós. L’espectacle ha mort una mica d’èxit. Hi havia tanta gent que ningú s’ha assabentat de gairebé res. Un genet amb indumentària de la guerra de successió, vestit de miquelet, posem per cas, ha avisat els actors del Centre Cultural i d’Esbarjo, ja habituats a disfressar-se de personatges guimeraians, que arribaven les tropes borbòniques amb males intencions i tothom, actors i públic, hem pujat com en processó de setmana santa, atxes incloses, cap al turó de l’ermita de Sant Pau. Des d’allà s’ha vist un bonic espectacle preparat per la colla de diables, la Infernal de la Vallalta, que ha simulat l’incendi del poble. Ha estat molt encertat centrar les flames al pla de can Sauleda i el carrer Manzanillo, malgrat que aquesta zona no s’urbanitzaria fins el segle XIX, on hi ha les cases més fermes del poble, inassequibles per a la gent corrent, cosa que com és lògic produeix molta enveja, i veure-les cremar ha estat com una revenja poètica.

Imatge

Mentrestant, a la platja de les barques s’hi ha instal·lat un petit campament, amb tendes il·luminades per dins amb quatre espelmes i decorades amb cistells i draps, aconseguint un gran efecte visual. Això volia recordar que els santpolencs del temps van haver de passar aquell hivern malvivint en un campament improvisat i d’aquí els ve la dita de “Sant Pol la manta”. El contrast entre les cases riques incendiant-se i la vida dels desauciats no crec que hagi estat buscat. Més que una recreació històrica l’escena donava lloc a especulacions d’actualisme.

ImatgeImatge

Després, tothom ha tornat a baixar disciplinadament a la platja, on han fet una representació de dansa i teatre pel meu gust amb massa sucre i massa llarga, però en això la meva opinió no val per res i a més a la gent li agraden les històries afectades. En tot cas, els llepafils que estàvem d’esquenes a l’espectacle teatral i de cares al mar, hem pogut gaudir d’un llançament de llanternes i d’una lluna plena molt ben posada al cel sobre la mar encalmada després de tres o quatre dies d’un fortíssim temporal de vent.

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

llanternes de temples i de jardins, receptacles en què la neu es posa

i s’atarda, amb flocs extravagants, d’una blancor enlluernadora.

(Wenceslau de Moraes, El culte del te i altres escrits japonesos. Trad. J. Sala-Sanahuja, 2005)