En la literatura etnogràfica trobem abastament documentat que el referent temporal per a molts pobles de la terra, el que regeix la percepció del pas del temps, no són els rellotges artificials sinó els indicadors estacionals, és a dir, els canvis que els humans observen en el paisatge que habiten, els moviments del paisatge.

D’aquí es deriva una concepció del temps bastant universal basada en una superposició aproximada de paisatges, una mena de rellotges naturals, que és diferent -menys precisa però més sensible i intel·ligible- de la successió merament matemàtica del temps pròpia dels rellotges digitals que predomina actualment.

Però també en la nostra cultura s’observa una ordenació temporal basada en els moviments del paisatge, en cada un dels paisatges que es van superposant d’acord amb el discórrer aparent del sol sobre l’eclíptica, allò que anomenem les estacions. Cada un d’aquests paisatges es caracteritza per una o varies especies vegetals i animals prototípiques que actuen com a espècies metonímiques de cada temporada, d’acord amb el que Brent Berlin en el seu cèlebre estudi sobre classificacions etnobotàniques va denominar el criteri de “prototipicitat o notorietat”. En la superposició del paisatges hauríem d’incloure també les condicions atmosfèriques, la temperatura, l’humitat i els vents predominants en cada estació creen uns celatges i uns horitzons diversos característics de cada època de l’any.

Imatge

Això fa que es puguin observar unes relacions entre estacionalitat, paisatge i cultura, de les quals sorgeix una temporalitat, una vivència humana del temps, que no serà tant diferent al Maresme de l’Empordà, la Segarra o el Llunçanès. La pregunta que ens resta per respondre és si podem identificar una vivència del temps per exemple “catalana” front a una altra, per exemple “vietnamita”, com bacines intercanviables.

S’ha volgut subratllar sovint la diferent percepció del temps entre les societats no-occidentals i les societats occidentals. A les primeres se’ls atribueix un temps més “natural” i a les segones un temps “no-natural” o artificial, de la mateixa manera que s’ha parlat molt de l’abundància del temps en les societats precapitalistes versus l’escassetat de temps al món industrial. El mateix Evans-Pritchard deia textualment que “els nuer són afortunats”, perquè segons ell no eren víctimes de l’angoixa que als occidentals ens produeix la velocitat en que es fon el temps.

S’ha parlat de les societats no occidentals com societats on no existeix la pressa ni la puntualitat, on el rellotge, -introduït fa molts anys-, no regula el conjunt de la vida, on les converses i les negociacions s’allarguen indefinidament, cosa que exaspera als occidentals que hi tenen tractes, on el futur es compren com un horitzó del present percebut i no com una sèrie abstracta de possibilitats.

Però aquesta visió ha estat severament revisada per la crítica postcolonial. La colonització militar, econòmica i religiosa trenca els vells equilibris d’una societat així com la capacitat de prendre iniciatives sobre el seu present i futur. És en aquest context que s’ha d’entendre l’actitud d’indiferència davant del temps que manifesten alguns pobles víctimes del colonialisme, tal i com Bourdieu va mostrar en el seu estudi sobre la vivència del temps a Cabília.

A més sabem, com ha assenyalat Kevin Birth, que la pressió del temps no la crea el rellotge sinó el procés de producció, tant si es tracta del temps limitat que es té per segar el blat o bé per caçar les aus migratòries que passen sobre els campaments dels indis cree del Quebec només uns dies abans de l’arribada de l’estiu.

Així arribem a la conclusió que si bé el temps és percebut de forma diferent en diferents cultures, la diferència no rau necessàriament en la distància entre aquestes. Entre pobles veïns trobem grans diferències que ens mostren el grau de construcció cultural de la temporalitat. Mary Douglas, per exemple, mostrava com a Guinea els lele i els bushong, malgrat ser veïns que compartien unes condicions climàtiques i ecològiques pràcticament iguals, tenien una percepció de les estacions completament diferent. Mentre els bushong es consideraven víctimes d’un estiu desagradable, insuportablement calorós i sec, els lele sentien que l’estiu era una estació agradable i relaxada. Douglas interpretava aquesta diferència de percepció en funció de les economies d’aquests dos pobles. Si els bushong, monògams, adquirien el seu estatus social en funció de l’esforç econòmic, els lele, polígams, adquirien l’estatus a través de les seves dones i les aliances que a través d’elles establien. Per a uns l’estiu era una nosa i per als altres una oportunitat. Aquest és un exemple de la influència que la vida social pot exercir sobre la forma de viure el temps, és a dir, la temporalitat.