Ara que ja han passat uns dies que vaig tornar de Creta, em ve de gust recordar les hores passades passejant, observant i rellegint el volum “Les illes” de Pla estirat al llit de l’hotel. He de confessar que ha estat com llegir un llibre nou. No en recordava res, ni tant sols els subratllats sobre qualsevol vestigi de temporalitat que tant m’obsessionava mentre llegia l’Obra Completa per a la tesi, ja fa més de deu i de quinze anys.

He tornat fascinat de Creta, en primer lloc, per les oliveres. “Los olivers”, que en diuen a les Terres de l’Ebre. Els quaranta milions d’oliveres que hi ha a Creta. Hi ha oliveres per tot arreu i una d’elles, a Vouves, té, segons els arqueòlegs, 4.000 anys d’edat; és una olivera minoica. Pla ironitzava sobre les oliveres velles de l’Empordà que, de tant exhaustes, més que olives l’únic que produïen eren belles fotografies. Aquesta de Vouves, a més de fotografies increïbles ha produït també un museu. I estic segur que també ha excitat molta imaginació, que ha suscitat molt vertigen històric i molta impressió, potser fins i tot un cert mareig, en les persones sensibles a aquestes coses.

Imatge

L’altre factor que m’ha profundament fascinat de l’illa ha estat l’hospitalitat fins a extrems inimaginables de la seva gent. Clar que hi anava amb un grup organitzat per la Cambra de Comerç d’Heraklion, amfitriona del Congrés on m’havien convidat a parlar de pesca artesanal i patrimoni immaterial. A cada poble on ens aturàvem la gent que ens esperava havia preparat delícies abundants i raki i músics i l’alcade que ens venia a saludar i el capellà i els vells i les senyores del poble i tothom que podia venir a saludar els estrangers. Però també allà on no ens esperava ningú, algun veí en veure el grup de forasters, baixava de casa per oferir-nos un bol de nous collides de l’arbre o un grapat de panses i, sempre, l’ampolla de raki, sovint un raki casolà en una ampolla d’aigua de PVC. Vinculat a la hospitalitat, i indefectiblement lligat a ella, de fet, està la qualitat dels àpats que he menjat a Creta, tant en els restaurants d’Heràklion com en els pobles de l’interior, la carn al forn amb gust d’orenga, el peix a la brasa, els dolços, el formatge de cabra i el vi blanc, també m’han deixat un gran record de l’illa.

Imatge

El tercer element que m’ha deixat un record inesborrable ha estat l’experiència de la profunditat històrica que es pot gaudir a Creta, com probablement en qualsevol racó de Grècia. En arribar a Heràklion, tant per mar com en taxi des de l’aeroport en direcció al centre, de nit, sota la lluna plena, vaig tenir un primer gran impacte amb la visió de la fortalesa veneciana que presideix l’entrada al port. De seguida, després de deixar les maletes a l’hotel, em vaig abandonar al passeig, pels molls solitaris, les runes d’un monestir medieval arran de mar que va deixar de ser excavat per falta de diners, les drassanes de la Sereníssima mig derruïdes o mig conservades… Passejant de nit, tot sol, en un país desconegut, sota el clar de lluna, amb la remor del mar a la vora, és inevitable pensar en el volcà de Santoniri i les onades gegants provocades per l’erupció acostant-se fatalment i dramàticament a aquesta costa cap el 1626 aC. L’esgarrifança provocada per aquesta tremenda dimensió temporal no m’abandonà durant tota l’estada a l’illa. La visita al palau de Cnossos i sobretot al museu d’arqueologia d’Heràklion, acompanyat sempre de la guia inestimable de Pla, van ajudar a mantenir la tensió. Ningú com Pla podria descriure la mirada del minotaure o els frescos de Cnossos: “una expressió de dona jove però ja molt treballada, amb les faccions tocades d’una lleugera, dramàtica, ironia”.

El clímax de la impressió temporal el vaig experimentar, però, mentre caminàvem pels afores d’un poble del centre de l’illa, crec que era Venerato, durant la visita organitzada pel congrés. De sobte vaig sentir com una pressió que em baixava de dalt del cap cap a l’interior, cap a la panxa, com una baixada de tensió. És possible que fos un petit mareig per haver dormit poc els últims dies o per la calor que, malgrat ser el mes d’octubre, feia a l’illa. El cas és que vaig aixecar el cap i vaig focalitzar la mirada en la paret de la bauma que teníem al davant. Ens trobàvem just en l’indret on la tradició situa el forat per on Persèfone entra i surt cada sis mesos de l’infern. Una inscripció en el marbre hi fa referència. Una professora de la Universitat de Creta que ens acompanyava ens va explicar que mitjançant el GPS uns geòlegs havien establert que aquell punt era el centre exacte de l’illa.

 ImatgeTHEAIS DEMETER AND KORI LARKIA ARTEMEIS EK TON IDION

ImatgeProsèrpina, de Dante Gabriel Rosetti (Extret de Viquipèdia)