“Al català li és més planer inventar que historiar”. No sé si Pere Coromines escrivia això, el 1937, com una crítica, un elogi o simplement com una constatació. Però en tot cas la frase s’escau en un debat contemporani sobre música (art) i antropologia.

Pere Coromines va escriure Vida d’En Pep de la Tenora entre juliol i finals de l’any 1937, quan emmalaltí greument, no podent acabar ja el seu llibre. En l’edició que he llegit, el llibre fou completat amb notes d’una conferència pronunciada per l’autor a Figueres l’any 1928 així com amb les notes preses durant nou converses mantingudes per Coromines amb gent que conegué en Pep Ventura o al seu fill en diferents pobles de l’Empordà i la Garrotxa. El llibre va ser editat el 1953 a la fabulosa “Biblioteca Folklòrica Barcino”, al costat dels treballs de Violant i Simorra o Romeu i Figueres, importants etnòlegs d’aquell temps. I és que aquest llibre de Pere Coromines es troba entre la història i l’etnologia, no només per la metodologia emprada sinó també, i sobretot, per la mena de preguntes que hi ha al darrere i que prova de respondre l’autor.

En quant a la metodologia, Coromines primer fa una lectura crítica de les fonts secundàries, Pella i Forgas la més important, així com altres documents, i examina fonts primàries que ha recopilat en arxius, públics i privats, i hemeroteques a partir de 1927. Però després es desplaça per anar a trobar testimonis orals a Castellfollit de la Roca, a Vilafant i a altres pobles, els quals recull tenint en compte que es tracta de punts de vista subjectius. Així, per exemple, anota sobre el que li diu un informant: “Creu que pot ser veritat que la reforma devia ser després de 1860. No creu que abans de la tenora toqués cap altre instrument. No creu en una gran amistat en relació amb en Clavé; no nega que es coneguessin. Creu possible que Per tu ploro fos feta després de la dissidència”. Creu, no creu…

Però per a mi el més interessant, des de la perspectiva de l’antropologia social, és la mena de preguntes que es fa l’autor sobre Pep Ventura. Per introduir-ho només diré molt breument que el llibre en aparença és una biografia del compositor. Pep Ventura és un home sense gaire formació, un menestral, fill d’un militar de baixa graduació que mena una vida de trasllats, orfe de mare als sis anys quan passa a viure amb el seu avi a Figueres. A tretze anys entra d’aprenent al taller d’un sastre, exmilitar i excompany del seu pare, s’enamora de la filla del sastre el qual, a més de l’ofici li ensenya els rudiments del solfeig i l’introdueix a la cobla de Figueres que ell dirigeix. Sempre s’haurà de sentir menystingut pels seus companys de cobla per no saber prou solfeig i harmonia fins al punt que, quan ja és un compositor famós, després d’una agra polèmica que dividirà el grup, es veu expulsat de la cobla amb altres companys que ell dirigeix i que ha portat al punt més alt de la fama al que podia aspirar una cobla. Aquest fet en Ventura no l’arribarà a pair mai i li amargarà els darrers anys de vida, morint tenint-ne tant sols 58. El que sorprèn és que en una biografia així, sobretot pel fet de no tenir formació musical, ni créixer en un ambient de músics professionals, ni en general posseir una educació formal elevada, el fet que en un sastre o “calceter” per ser més exactes, que aprèn a tocar la tenora gairebé del no res, amb un mestre, que en primer lloc li ensenya l’ofici de sastre i només en segon lloc li ensenya els rudiments del solfeig com a activitat complementària, per a arrodonir la mesada… que d’aquest context en pugui sorgir un geni creatiu com el de Pep Ventura, amb més de 300 composicions, algunes d’elles que es compten entre les més importants del seu gènere. A en Pep Ventura, a més, alguns autors han atribuït el mèrit de ser el renovador de la cobla moderna, punt, aquest, que sembla més discutible. El que si és segur és que fou un virtuós de la tenora i un prodigiós i fecund compositor. Però com escriu en Pere Coromines: “ens manca la justificació per a una tècnica que ni ell va posseir, ni hi havia en el país cap antecedent que l’anunciés, ni cap institució per a formar-la”.

La pregunta clau que es planteja en Pere Coromines -sense utilitzar aquestes paraules- és: d’on sorgeix el geni creatiu d’aquest home? I té dues opcions. La primera és el lloc. La segona és l’herència familiar. Coromines s’inclina per la segona.

Coromines no creu que sigui el paisatge de l’Empordà, ni la tramuntana, ni “l’herència grega conservada en la blavor del cel, en la claredat rutilant, en les arestes pures de les coses…”, ni tampoc, “l’ordenació rítmica del treball social, que fa de tota la plana empordanesa una sola ciutat…”, ja que això feia segles que existia i no havia donat lloc a cap fenomen semblant.

En canvi, mitjançant la seva recerca, Pere Coromines descobreix que la família de la seva dona, és a dir, el calceter i els seus avantpassats, havien estat tots ells músics, certament músics populars i majorment autodidactes. Però Pep Ventura, s’empelta per matrimoni en aquest llinatge de músics: “l’esposa d’En Pep Ventura, no sols pel seu pare, sinó per diverses generacions successives de músics populars, duria al matrimoni els costums, la tradició familiar i la lligada de cabòries i de sentiments que enfonsa en el cor de l’home l’exercici d’una professió heretada de pares a fills”.

No era aquesta, en canvi, la visió de Josep Pla per al qual, l’obra de Pep Ventura no s’entén sense la referència a un paisatge molt concret. Escriu a El meu país:

“La influència del genius loci sobre Ventura fou decisiva. Jo he sentit les sardanes de Pep Ventura a l’Empordà, donades per les velles, desballestades cobles del país. L’aire es poblava de melodies que encenien la cara dels pagesos i de la xurma marítima. La música de Pep Ventura, sentida en un poblet de l’Empordà, en una plaça plena de panotxes de blat de moro, a l’hora vaga d’un capvespre d’estiu, veient el sol sobre els xiprers del cementiri, és una cosa que produïa un xoc autèntic”.

Qui té la raó, Coromines o Pla? Potser tots dos alhora. Per en Josep Pla, ja ho sabem, el paisatge és determinant, crea temperament i a l’hora és fruit d’un cert temperament obstinat pagès, en un camí d’anada i tornada. Però és interessant que per a en Pere Coromines el sorgiment d’un músic genial no es pot comprendre sense l’existència prèvia de generacions de músics anònims als quals Ventura s’hi adhereix per aliança, no per filiació, però n’esdevé l’hereu prodigiós on fructifica l’esforç musical i la insistència de les generacions passades.

Pep Ventura fou sobretot un músic, home culte, que incorporà la música del seu temps, sobretot la lírica italiana, així com la música popular catalana, al gènere de la sardana que, en el seu temps, ho era tot menys música tradicional o folklore. Era, a més, un liberal republicà, que vivia a Figueres, capital del republicanisme federal de Pi i Maragall. La figura de Pep Ventura ha estat manipulada per la història, començant per Pella i Forgas fins a la Renaixença en l’operació de cercar una “dansa nacional” que respongués als criteris culturals de la burgesia catalana, en un procés que fou molt ben descrit per Josep Maria Fradera a Cultura nacional en una societat dividida. Sobre la faceta musical i revolucionària de Pep Ventura s’ha escrit també recentment una tesi doctoral: Pep Ventura: moda, sàtira i revolució, de Francesc Cortés. Es pot trobar un resum de la seva tesis en aquest article d’Anna Costal. No és estrany, però, que fos precisament Pere Coromines el primer a trencar el mite forjat per Pella i Forgas, retornant al camí d’historiar per sobre d’inventar.