Juliol 2013


S’acaba el juliol i amb ell les nits de juliol, nits musicals i plàcides. Nits tendres de juliol, adéu. Hem anat als concerts del festival Poesia i + de la Fundació Palau de Caldetes (Carles Santos, Pau Riba i altres gegants), a veure baixar falles a Taüll per la festa major i al XXIII Cicle de Concerts d’Estiu a l’ermita de Sant Pau que ha clos avui mateix l’Oriol Romaní amb un concert de clarinet sobre el silenci. Estimades nits de juliol… en la foscor del parc de Can Muntanyà gairebé no sentia la veu d’El Petit de Cal Erill. Cantava molt a prop del mar que deia suposar que era allà perquè no el podia veure. Una de les poques frases que vaig arribar a captar de les seves cançons cantades amb un fluixíssim fil de veu, i que em semblà prova suficient de la seva grandesa, deia alguna cosa com ara que “aquelles muntanyes ja hi eren abans que jo hagués nascut”. Precisament la nit d’aquella actuació feia 44 anys justos que jo havia nascut i va ser així com ho vaig celebrar, sota la nit d’estiu esquitxada de records i desitjos. Les petites, suaus, tendres nits de juliol que ja se’n van em deixaran aquest record de les altes muntanyes perfilades per una processó de falles i un vot de commiseració seguint l’exemple del de Cal Erill: que l’esparriot no en faci festa grassa.

ImatgeFalles de Taüll, 19 de juliol de 2013, foto: Eliseu Carbonell

ImatgeActuació d’El Petit de Cal Erill, al festival de Poesia i +, 12 de juliol de 2013, foto: E. C.

A culture can never be reduced to its artifacts while it is being lived.

Raymond Williams, Culture and Society, 1790-1950

Imatge

Donant la volta a la frase de Raymond Williams, quan una cultura deixa de ser viscuda és quan pot ser reduïda als seus artefactes. Prenem l’exemple d’aquesta figura de Sant Pere, patró dels pescadors de Sant Pol feta amb fang cuit i, segons en Quim Carbonell, expert ceramista del poble, feta a mà (amb boles de fang, sense motllo) i molt antiga.

La processó marítima de Sant Pere es va deixar de celebrar a Sant Pol els anys seixanta. Els pescadors baixaven la figura del sant a la platja, sobre un baiard decorat amb rams de flors i l’embarcaven en les seves barques per beneir l’aigua i els peixos, com encara es fa en tants pobles de la costa generalment amb la verge del Carme (que va substituir Sant Pere en molts pobles, per exemple a Roses, per imposició de les autoritats franquistes, ja que la verge és la patrona de la Marina, per cert que el mateix va passar el segle XVIII amb Sant Elm i San Telmo, en parlem al llibre Ser o no ser de mar).  La presència de banyistes mostrant les seves carns rosades, allà als anys seixanta, no era compatible amb la moral del rector de Sant Pol de l’època (el que hi ha ara encara és pitjor) que per aquest motiu va decidir posar punt i final a aquesta tradició.  Curiosos rectors aquests que s’atorguen tant poder, fins i tot per sobre de la tradició.

Imatge(Foto de Pere Sauleda)

Aquest any la confraria de pescadors de Sant Pol ha volgut recuperar la processó marítima de Sant Pere. Però aquesta vegada no ha estat un rector que ho ha impedit sinó les lleis i normatives. Les autoritats de marina exigien una assegurança i un dipòsit per responsabilitat civil (per embarcar gent en les barques de pesca) tant desorbitat que la confraria de Sant Pol, tant petita, no ho podia afrontar. De manera que Sant Pere s’ha quedat en terra un any més, mirant-se el mar des de l’andana, sota l’ermita de Sant Pau, com fan les avies i avis de Sant Pol quan el sol baixa a l’estiu i quan és ben alt a l’hivern. La figura de Sant Pere és un artefacte. La podríem posar en un museu. De moment, quan arriba l’estiu, la posen a la façana de la casa dels pescadors.

ImatgeImatge

Per cert que, sobre el tema de l’art, l’antropologia i els artefactes, fa uns quants anys vaig coordinar amb l’Alberto López un monogràfic de la revista Quaderns de l’Institut Català d’Antropologia. Es pot consultar en aquest enllaç.