A El salvaje en el espejo, Roger Bartra sosté que necessitem l’altre per construir la nostra identitat. Enllaça així amb la idea expressada per Lacan segons el qual nosaltres tenim un conflicte identitari que la mirada ens ajuda a resoldre.

D’igual manera, el temps no existeix si no és per referència a un altre temps. El present només és possible pensar-lo en relació a un altre present. Això és el que fa tant important mirar els objectes del passat que anomenem objectes patrimonials, tant important com ho és mirar les fotos dels nostres avis o besavis on hi veiem una altra mena de nosaltres. Els objectes del passat, com les fotos dels avantpassats sobre la lleixa d’una vella masia o els calendaris d’anys que ja han passat però que continuen penjats a la cuina d’una casa abandonada o aquell vell molinet de cafè de l’àvia que fa molts anys que va deixar de fer-se servir, són l’altre present que fan possible que el nostre present existeixi. Aquesta és una de les funcions del patrimoni.

En el post anterior m’he referit a una tendència que existeix en l’àmbit patrimonial cap al simulacre. Certament, el tractament del patrimoni en l’actualitat sembla respondre a una demanda de consum cultural de simulacres. Aquells restaurants que ofereixen el “menú del pescador” matarien els seus clients amb les espines si els hi fessin ingerir el contingut de l’olla que es cuinava dalt les barques de pesca a alta mar o per sopar a les cases dels pescadors. En canvi, ofereixen menús basats en productes i receptes, en criteris, totalment imaginaris i força aliens a la cuina d’aquella societat hipotèticament rememoren. Hi ha per tant una tendència de tot procés de patrimonialització cap endavant, cap a la construcció d’un imaginari irreal o una simulació de l’autèntic, en definitiva cap al simulacre.

Però també hi ha una tensió de sentit contrari, com he intentat apuntar abans. En l’origen de la voluntat de conservació patrimonial hi podem trobar també una mirada que pretén resoldre un conflicte identitari a través d’emmirallar-se en el passat per tractar de comprendre qui som.

Hi vaig pensar l’altre dia mentre conduïa cap a casa. Quan cada tarda, venint de Girona, entro a l’Alt Maresme i ja m’acosto a casa, sense deixar d’estar atent a la carretera, sempre procuro mirar fugaçment les poques cases de pagès que queden, els camps i les barraques de vinya  abandonades. Llavors penso de vegades en el poema “Som a l’era” d’en Casasses. Aquí baix es pot veure i escoltar, la primera part, recitada pel seu autor. Crec que aquest poema inclou l’esperit del patrimoni, bé, d’un dels dos sentits del patrimoni que he intentat exposar aquí: la d’una voluntat de tornar enrere, de retrobar-nos amb els presents d’abans de nosaltres. Del fil primíssim que surt de cadascú i va enrere, enrere, enrere.

 els vius morts i els vius vius doncs en puguin beure i viure

Enric Casasses, Bes nagana (Edicions de 1984)