Juny 2013


La nit de Sant Joan és una frontissa, canta Jaume Sisa. La frontissa de l’any i també l’escletxa entre els dos móns, el món físic i el món oníric, que Castaneda trobava en els capvespres a les serres del nord de Oaxaca. La festa de Sant Joan és una de les més grosses perles que conté aquell collaret de boles plom que és el calendari anual, on les festes són les perles. Aquesta metàfora del calendari és de George Condominas i ho explica Manel Delgado a La festa a Catalunya avui, un dels seus millors llibres, em sembla. Les jornades que envolten Sant Joan són també un dels quatre moments delicats de l’any, climàticament parlant, els dos solsticis i els dos equinoccis. Durant aquests clics del calendari es poden produir alteracions atmosfèriques de conseqüències negatives per a l’agricultura, tal i com explica Pla. En vaig parlar a Josep Pla: El temps, la gent i el paisatge. Els dies entorn al solstici d’estiu es pot produir, a l’Empordà, la “tramuntanada de Sant Antoni”, tant temuda pels segadors.

Aquest any hem tingut a la costa de llevant una nit de Sant Joan freda, on ens núvols amb prou feines deixaven veure la lluna més plena de l’any. A les sis de la tarda, vaig sortir de casa per anar a buscar la coca amb el jersei posat i el paraigua desplegat i al forn un home gran em va dir que mai a la vida havia vist un Sant Joan com aquest. Quan es va fer de nit va deixar de ploure i vam poder anar a la cercavila. La gent cridava: “Foc, foc, foc! Foc a la bruixa!”. A Sant Pol l’estiu comença amb una cercavila que va fins a l’espigó, transportant una bruixa que serà cremada a la foguera de Sant Joan i acaba el tercer diumenge de setembre amb una cercavila de sentit invers, el Comiat del Dominguero. Aquest festa consisteix en fer un ninot, molt semblant a la bruixa, però si la bruixa és una dona grotesca el dominguero és un home grotesc. El dominguero no és cremat a una foguera però se li compra un bitllet i se’l puja al tren en direcció a Barcelona. Sempre m’ha semblat una festa classista, perquè el dominguero no és un “pijo” sinó un “cutre” de barriada i no se’l carrega en un Mercedes a la rotonda del poble direcció Sant Gervasi, sinó en un tren de rodalies direcció a L’Hospitalet. Però els organitzadors de les festes populars han tingut cura de no malmetre el comerç local, ja de per si prou afeblit. I ja se sap que la gent que ve en rodalies no fa gasto i es du fins i tot les ampolles de xibeca a la nevereta. La cercavila de Sant Joan també és cada any motiu de controvèrsia als carrers de Sant Pol, no pel classisme sinó pel sexisme, “Per què han de cremar una bruixa i no un bruixot?”, pot sentir comentar-se…

Mentre el jovent que portava la bruixa i les torxes cridava “Foc, foc, foc. Foc a la bruixa” m’imaginava altres finals que també tindrien bona rima, com ara: “Foc, foc, foc. Foc a la Caixa”. I recordava les classes d’un dels antropòlegs més frikis del país. Ho explico. Quan estudiava antropologia, cap a l’any 1990, en Josep Mª Fericgla ens va fer algunes classes d’Antropologia Cognitiva, convidat per la catedràtica Buxó, que n’era la titular de l’assignatura. En Fericgla ens va parlar de les falles al Pirineu, que a Boí es baixen la nit de Sant Joan. Tenia la teoria que, després de baixar de la muntanya, quan els joves portadors de les falles donen una o dues voltes al poble, amb aquest acte amenaçaven simbòlicament amb que si volguessin podrien calar foc al poble. Amb això, l’ínclit enteogenòleg volia dir que la celebració del solstici, com altres festes de l’any, eren unes dates de transgressió de l’ordre social, en aquest cas posant el poder, cosa d’adults, a tocar de les mans del jovent. Molta amenaça, si, però els joves d’ahir a Sant Pol només van cremar una pobre bruixa de cartró. I l’ordre social segueix gaudint de tots els privilegis, viatja en un tot terreny per l’autopista del Maresme i es passeja amb roba de lli pels carrers del poble amb les seves botigues engalanades. Ni escletxa ni frontissa, Mr. Ordre segueix aquí, per ara.

2

3

8

10

Imatge

SALTAMARTÍ

Ninot
que porta un
pes a la base i que,
desviat de la seva posició
vertical, es torna a posar
dret.

El poble.

Poema de Joan Brossa.

Foto de Marko Djurika. Plaça Taksim aquesta setmana.

A El salvaje en el espejo, Roger Bartra sosté que necessitem l’altre per construir la nostra identitat. Enllaça així amb la idea expressada per Lacan segons el qual nosaltres tenim un conflicte identitari que la mirada ens ajuda a resoldre.

D’igual manera, el temps no existeix si no és per referència a un altre temps. El present només és possible pensar-lo en relació a un altre present. Això és el que fa tant important mirar els objectes del passat que anomenem objectes patrimonials, tant important com ho és mirar les fotos dels nostres avis o besavis on hi veiem una altra mena de nosaltres. Els objectes del passat, com les fotos dels avantpassats sobre la lleixa d’una vella masia o els calendaris d’anys que ja han passat però que continuen penjats a la cuina d’una casa abandonada o aquell vell molinet de cafè de l’àvia que fa molts anys que va deixar de fer-se servir, són l’altre present que fan possible que el nostre present existeixi. Aquesta és una de les funcions del patrimoni.

En el post anterior m’he referit a una tendència que existeix en l’àmbit patrimonial cap al simulacre. Certament, el tractament del patrimoni en l’actualitat sembla respondre a una demanda de consum cultural de simulacres. Aquells restaurants que ofereixen el “menú del pescador” matarien els seus clients amb les espines si els hi fessin ingerir el contingut de l’olla que es cuinava dalt les barques de pesca a alta mar o per sopar a les cases dels pescadors. En canvi, ofereixen menús basats en productes i receptes, en criteris, totalment imaginaris i força aliens a la cuina d’aquella societat hipotèticament rememoren. Hi ha per tant una tendència de tot procés de patrimonialització cap endavant, cap a la construcció d’un imaginari irreal o una simulació de l’autèntic, en definitiva cap al simulacre.

Però també hi ha una tensió de sentit contrari, com he intentat apuntar abans. En l’origen de la voluntat de conservació patrimonial hi podem trobar també una mirada que pretén resoldre un conflicte identitari a través d’emmirallar-se en el passat per tractar de comprendre qui som.

Hi vaig pensar l’altre dia mentre conduïa cap a casa. Quan cada tarda, venint de Girona, entro a l’Alt Maresme i ja m’acosto a casa, sense deixar d’estar atent a la carretera, sempre procuro mirar fugaçment les poques cases de pagès que queden, els camps i les barraques de vinya  abandonades. Llavors penso de vegades en el poema “Som a l’era” d’en Casasses. Aquí baix es pot veure i escoltar, la primera part, recitada pel seu autor. Crec que aquest poema inclou l’esperit del patrimoni, bé, d’un dels dos sentits del patrimoni que he intentat exposar aquí: la d’una voluntat de tornar enrere, de retrobar-nos amb els presents d’abans de nosaltres. Del fil primíssim que surt de cadascú i va enrere, enrere, enrere.

 els vius morts i els vius vius doncs en puguin beure i viure

Enric Casasses, Bes nagana (Edicions de 1984)