Patrimoni i simulacre

Un dissabte de maig al matí i hem anat a Calafell a veure la dotzena edició de la Fira del Mar. És una fira que s’emmarca en la recuperació del patrimoni marítim de la vila que impulsa l’associació Patí Català. Dels diferents actes que s’hi van celebrar destacaria el bateig d’un llagut esplèndid, el Carlos Barral, cosa que sempre és una bona notícia. La cerimònia va ser oficiada per un reconegut expert del patrimoni marítim al nostre país. Va durar gairebé una hora. L’oficiant, micròfon en mà, anava explicant al públic el significat dels diferents símbols que acompanyaven cada fase del ritual de pas, que allà mateix fou qualificat sense embuts de “bateig homèric”.

El fet de presenciar “personalment en persona” (Catarella dixit) sota el sol del migdia un ritual homèric em va deixar melancòlic i pensatiu durant la resta del cap de setmana. Més que res perquè les meves actuals preocupacions antropològiques estan en bona part centrades en l’estudi d’aquesta mena de fenòmens que podríem anomenar “recreacions patrimonials” en l’àmbit marítim. Va ser, de fet, un atzar el que em va treure d’aquest estancament mental i em va catapultar a aquella sensació tant coneguda d’haver trobat la resposta a un enigma, encara que normalment només sigui una sensació efímera. Mentre sopàvem el diumenge al vespre la meva filla, que té sis anys, em va preguntar què significava la paraula simulacre. A l’escola els havien dit que farien un simulacre d’incendi. I va ser llavors que vaig recordar Jean Braudrillard.

A Cultura i simulacre Jean Baudrillard plantejava que en la societat contemporània, el simulacre és anterior a la realitat. A partir de l’eclosió dels mass media, hem deixat de relacionar-nos amb la realitat per fer-ho amb les representacions de la realitat. A través de la ficció construïm la realitat on habitem: una realitat construïda amb ficcions com peces de Lego. Així, les representacions han arribat a ser més reals que la realitat mateixa. Com a consumidors de cultura exigim ficcions. És el triomf de la disneyficació del món, convertit tot ell en un parc temàtic. Crec que això serviria en part per explicar el triomf d’una manera d’entendre avui el patrimoni cultural. Crec que és això al que es refereix J.A. Apraiz quan parlar de la patrimonialització efectista de la cultura marítima.

En tot cas, és un tema per seguir-hi pensant. El ritual homèric em va deixar a la pantalla imatges per seguir-hi pensant, com aquesta on el patró del llagut amaga una creu per protegir la barca dels temporals sense que ningú no el vegi. És una part secreta del ritual de protecció d’embarcacions front als perills que l’assetgen al mar. L’Esther de cal Negre, que de nena havia anat amagar símbols religiosos a la barca de casa, per encàrrec de la seva mare, em va explicar que això s’havia de fer sense que ningú no la veiés.