Del temps que vaig passar a Oxford, l’any 2005, tinc dos records preferits. Un és una tarda conversant amb John Campbell i Renée Hirschon, i l’altre són les hores que vaig passar en una secció de la Biblioteca Bodleiana, la Duke Humfrey, on només pots entrar-hi un bloc -dels d’abans, és a dir, de paper- i un llàpis. Allà es conserven, en una escenografia onírica, les copies de les tesis doctorals presentades en aquella universitat al llarg dels anys, les dècades i els segles.

Hi vaig anar per llegir les tesis dels antropòlegs mediterraneistes que no havien estat publicades íntegrament. Entre elles vaig creure trobar una petita joia, la tesi inèdita de l’antropòleg egipci Ahmed Abou-Zeid. El volum, d’un relligat molt sencill i paper finíssim, feia una olor de tabac molt perfumada. Des de l’any 1956 en que fou dipositada a la biblioteca, només set persones, probablement set becaris ociosos i desenfeinats com jo, havien airejat les seves pàgines, de manera que conservaven l’olor original gairebé intacte. Però la seva lectura va activar-me tots els altres sentits, vaig quedar literalment meravellat. Tant és així que em va semblar de justícia retre-li un petit -petitíssim- homenatge en motiu del seu cinquantè aniversari, en forma d’una anotació que s’ha publicat recentment a la revista Quaderns de la Mediterrània en anglès i castellà, i que a continuació transcric tal i com la vaig escriure:

CINQUANTA ANYS DE THE GREAT OASIS D’AHMED ABOU-ZEID

L’any 2006 es complí el cinquantè aniversari de la presentació a la Universitat d’Oxford de la tesi del Dr. Ahmed Abou-Zeid, professor emèrit de la Universitat d’Alexandria a El Caire. Aquesta tesi, que incompresiblement restà inèdita, es conserva a la Bodleian Library de la Universitat d’Oxford des de que fou dipositada el Trinity Term de 1956. La tesi portava per títol: “The Great Oasis: A Study of the Social Institutions of El-Kharga; An Egyptian Oasis in the Western Desert”. El treball d’Abou-Zeid s’emmarcava en l’interès que sorgí entre alguns joves antropòlegs de l’Institute of Social Anthropology d’Oxford als anys cinquanta per descentralitzar l’antropologia i extendre-la cap a nous espais, fora del context colonial, com serien els països del voltant del Mediterrani: Emry Peters a Cirenàica (D.Phil. 1951), Paul Stirling a l’Anatòlia central (D.Phil. 1952), Julian Pitt-Rivers a Andalusia (D.Phil. 1953), Ahmed Abou-Zeid al desert d’Egipte (D.Phil. 1956), i John Campbell a les muntanyes de Grècia (D.Phil. 1957).

El professor Abou-Zeid ha publicat nombroses monografies resultat dels seus llargs anys de recerca etnogràfica al desert occidental d’Egipte, el Nord del Sinaí i a Líbia. Entre les seves obres destaquen: “The Ethnography of Northern Sinai” (1990); “Anthropological Studies in Lybia” (1963; 1972); “Nomadic and semi-Nomadic Tribal Groups in the Western Desert of Egypt” (1960); “The Concept of Social Structures” (2 vols, 8 edicions); i “Introduction to Structuralism” (1995). A més, ha publicat nombrosos articles en àrab i anglès sobre les seves recerques etnogràfiques realitzades en diversos països (Marroc, Algèria, Líbia, Jordània, Irak, Aràbia Saudí i Iran) per a la International Labor Office (ILO) de Ginebra.

Entre nosaltres, el professor Abou-Zeid és conegut només per la seva contribució als volums editats per Peristiany sobre l’honor i la vergonya al Mediterrani. Però cal subratllar que la tesis doctoral sobre l’oasis d’El-Kharga no conté cap referència a aquest polèmic binomi honor-vergonya que ha estat motiu de crítica i, per què no dir-ho, d’un cert desprestigi de l’antropologia mediterraneísta. Al contrari, el treball d’Abou-Zeid sorprèn per la modernitat i frescor del seu enfocament. No tenim l’espai ni la competència necessària per ressenyar totes les aportacions que caldria destacar d’aquest treball en l’aspecte econòmic, polític i jurídic de la societat de l’oasis. Ens centrarem només breument en un aspecte que sorprèn gratament per la seva modernitat etnogràfica: una visió fenomenològica del temps i el paisatge a l’oasis d’El-Kharga.

El Dr. Abou-Zeid estudià entre 1953 i 1955 els pobles i veïnats que s’agrupaven en l’oasis. A diferència de Pitt-Rivers, Abou-Zeid no prengué com a unitat d’estudi una comunitat o el “pueblo”, sinó l’oasis en el seu conjunt, com a unitat ecològica, amb els seus 12.000 habitants i 387 fonts explotades des de la colonització romana. Abou-Zeid donava molta importància en el seu treball a les condicions ecològiques i la seva percepció social. L’aspecte més interessant, al nostre entendre, està en la seva explicació del paper de l’aigua en l’oasis. L’aigua construeix físicament el paisatge de l’oasis, però a la vegada, l’aigua construeix també l’univers simbòlic de la propietat, les relacions entre llinatges i la percepció social del temps i l’espai.

L’aigua es mesura en unitats de temps. La unitat bàsica de propietat d’aigua és l’hora, és a dir, la descàrrega d’aigua d’una font durant una hora. Cada font té un nombre determinat de propietaris, que es distribueixen l’explotació en funció de la propietat de temps que posseeixen. Per exemple, un propietari que disposi de 20 hores d’una font en que la suma total de propietaris dóna 960 hores pot regar 5 hores de cada 240 (10 dies) o bé 1 hora de cada 48 (2 dies) depenent del tipus de conreu. La propietat es divideix, dins del cicle d’irrigació, en faccions de major o menor freqüència i, inversament, de durada. Menys freqüencia significa més durada i quantitat d’aigua a cada reg. Per exemple, el blat es rega cada vuit dies els tres primers mesos i, quan la planta ha crescut, cada 16 dies. L’arròs, a diferència del blat, necessita més saturació d’aigua i es rega cada dia, encara que durant menys temps. Els regants calculen el temps diürn per la posició del sol i el nocturn a partir de la posició dels estels. El sistema de mesurament temporal d’irrigació serveix per a mesurar totes les altres activitats així com també per mesurar les distàncies a recórrer. Les fonts delimiten l’espai a l’hora que construeixen el paisatge. Es disposa de la terra que s’és capaç de regar amb el temps d’aigua que es posseeix. La terra es distribueix en funció del parentiu que s’organitza en llinatges d’agnats dividits en segments. La segmentació vertical dels llinatges es trasllada horitzontalment en la divisió dels camps que els seus membres cultiven en funció del temps posseït. Com veiem, el temps impregna tot l’univers cultural d’El-Kharga.

La monografia del Dr. Abou-Zeid, que mai fou publicada íntegrament, respon al cànon de l’etnografia clàssica però aporta elements originals i novedosos. Gilsenan (1990: 226) explica que quan començava a preparar el seu treball de camp a El Caire, a Oxford ja ningú recordava que només deu anys abans Abou-Zeid havia fet una tesi sobre Egipte. Darrerament comencen a sentir-se veus autoritzades que reivindiquen el paper de les tradicions antropològiques perifèriques a l’hegemonia de l’escola britànica, francesa i nord-americana (Pina-Cabral 2005; Lins Ribeiro & Escobar 2006). Però hem de reconèixer que, fins i tot dintre de les tradicions hegemòniques trobem autors que, potser per no haver continuat la seva carrera acadèmica dintre de les escoles hegemòniques, han romàs injustament desconeguts. Seria desitjable plantejar també un moviment de recuperació d’aquests valors oblidats de l’antropologia social clàssica.

Els antropòlegs de la perifèria coneixem generalment les obres dels antropòlegs del centre que vingueren a estudiar les nostres societats fa cinquanta anys però, en canvi, ignorem també les obres dels antropòlegs que no estan ni en la tradició hegemònica ni en la nostra pròpia tradició local. Parlant de tradicions i celebritats, podriem aplicar un refrany de la gent de l’oasis d’El-Kharga: “How sweet and soft are the dates of our gardens; But alas! It is prohibited for us but permitted to strangers”.

Eliseu Carbonell

Referencies:

GILSENAN, M. (1990) “Very like a camel: the apperance of an anthropologist’s Middle East”, in FARDON, R. (ed.) Localizing Strategies. Regional Traditions of Ethnographic Writing, Edinburgh, Scottish Academic Press

LINS RIBEIRO, G.; ESCOBAR, A. (2006) “Las antropologias del mundo. Transformaciones de la disciplina a través de los sistemas de poder”, Universitas Humanística, 61: 15-49

PINA-CABRAL, J. de (2005) “The future of Social Anthropology”, Social Anthropology, 13(2):119-128

Fotografies: el Dr. Abou-Zeid va tenir l’amabilitat d’enviar-me aquestes fotografies que finalment no han estat incloses en l’article publicat per la revista QdM. La primera és una foto recent d’ell mateix. La segona és un dels seus informants de l’oasis. La tercera mostra un instrument per mesurar el cabal d’aigua de les fonts, la quarta és una reunió de notables i la darrera un grup de noies joves.

a1abou-zeid.jpg picture1.jpg picture2.jpg picture3.jpg picture4.jpg