La tardor avança i ens acostem a Tots Sants, que és quan ja ens hem de deixar convèncer que l’estiu ha passat i tenim al davat el llarg hivern. Sembla que ve de gust reprendre velles habituds, per exemple coure pomes al forn o rellegir algun fragment de Josep Pla. Com aquest d’Aigua de mar:

“La nit és fosquíssima. A la llum de les estrelles, l’aigua és d’un blau tan espès i brillant que sembla un suc negroide. En mullar l’aigua els rems escampen unes llumetes fofes com cuques de llum i la fusta queda impregnada d’una vaga lluminositat.
– S’acosta el Dia dels Morts… – diu Hermós, amb una veu greu, una mica teatral, de baix en baix.
– Per què ho dieu, això? ¿Quina relació té la fosforescència de l’aigua del mar amb el Dia dels Morts?…
– Així ho deia el Noi Gran quan anàvem a palangre i teniem tanta fam…
I després d’una pausa.
– Desenganya’t – diu -. Així ho hem trobat i així ho deixarem.
De vegades aquest home primitiu i ferotge és insuportable i odiós. És com un fet geològic, ineluctable, granític, incommovible”.

Dins el capítol “El temps recobrat” de La pensée sauvage (1962), Lévi-Strauss tornarà sobre la distinció entre les anomenades societats «fredes» i societats anomenades «calentes», sobre la que ja havia insistit a Race et Histoire (1952). Davant aquesta “condició comuna” que és la Història (molt després, a Les temps modernes, núm. 598, any 1998, Lévi-Strauss encara haurà d’aclarir que les societats fredes no són societats sense història sinó sense necessitat historiogràfica), les societats reaccionen de dues maneres: mentre unes l’accepten i n’amplien les conseqüències, d’altres -que per aquesta raó anomenem “primitives”, diu Lévi-Strauss-, volen ignorar-la i fixar uns estats considerats primers de forma permanent. Aquesta darrera seria la característica de les societats fredes: “Hom coneix aquest procediment, que consisteix no a negar l’esdevinença històrica, ans a admetre-la com una forma sense contingut: és cert que hi ha un abans i un després, però no tenen altra significació que la de reflectir-se l’un en l’altre”.

Vist des d’aquesta perspectiva, la irritacio que a Pla li provoca aquest esperit immobilista que expressa aquí en l’Hermós tot vogant enmig de la nit d’octubre, però que trobarem referit en molts moments de la seva Obra Completa -encara que aquí curiosament ho associa a un caràcter primitiu-, pot ser compresa gràcies a les reflexions de Lévi-Strauss a La pensée sauvage: “Se’ns fa difícil, sens dubte (…) de no jutjar desfavorablement una actitud que contradiu d’una manera flagrant l’àvid desig de canvi que és propi de la nostra civilització”.