Octubre 2007


Del temps que vaig passar a Oxford, l’any 2005, tinc dos records preferits. Un és una tarda conversant amb John Campbell i Renée Hirschon, i l’altre són les hores que vaig passar en una secció de la Biblioteca Bodleiana, la Duke Humfrey, on només pots entrar-hi un bloc -dels d’abans, és a dir, de paper- i un llàpis. Allà es conserven, en una escenografia onírica, les copies de les tesis doctorals presentades en aquella universitat al llarg dels anys, les dècades i els segles.

Hi vaig anar per llegir les tesis dels antropòlegs mediterraneistes que no havien estat publicades íntegrament. Entre elles vaig creure trobar una petita joia, la tesi inèdita de l’antropòleg egipci Ahmed Abou-Zeid. El volum, d’un relligat molt sencill i paper finíssim, feia una olor de tabac molt perfumada. Des de l’any 1956 en que fou dipositada a la biblioteca, només set persones, probablement set becaris ociosos i desenfeinats com jo, havien airejat les seves pàgines, de manera que conservaven l’olor original gairebé intacte. Però la seva lectura va activar-me tots els altres sentits, vaig quedar literalment meravellat. Tant és així que em va semblar de justícia retre-li un petit -petitíssim- homenatge en motiu del seu cinquantè aniversari, en forma d’una anotació que s’ha publicat recentment a la revista Quaderns de la Mediterrània en anglès i castellà, i que a continuació transcric tal i com la vaig escriure:

CINQUANTA ANYS DE THE GREAT OASIS D’AHMED ABOU-ZEID

L’any 2006 es complí el cinquantè aniversari de la presentació a la Universitat d’Oxford de la tesi del Dr. Ahmed Abou-Zeid, professor emèrit de la Universitat d’Alexandria a El Caire. Aquesta tesi, que incompresiblement restà inèdita, es conserva a la Bodleian Library de la Universitat d’Oxford des de que fou dipositada el Trinity Term de 1956. La tesi portava per títol: “The Great Oasis: A Study of the Social Institutions of El-Kharga; An Egyptian Oasis in the Western Desert”. El treball d’Abou-Zeid s’emmarcava en l’interès que sorgí entre alguns joves antropòlegs de l’Institute of Social Anthropology d’Oxford als anys cinquanta per descentralitzar l’antropologia i extendre-la cap a nous espais, fora del context colonial, com serien els països del voltant del Mediterrani: Emry Peters a Cirenàica (D.Phil. 1951), Paul Stirling a l’Anatòlia central (D.Phil. 1952), Julian Pitt-Rivers a Andalusia (D.Phil. 1953), Ahmed Abou-Zeid al desert d’Egipte (D.Phil. 1956), i John Campbell a les muntanyes de Grècia (D.Phil. 1957).

El professor Abou-Zeid ha publicat nombroses monografies resultat dels seus llargs anys de recerca etnogràfica al desert occidental d’Egipte, el Nord del Sinaí i a Líbia. Entre les seves obres destaquen: “The Ethnography of Northern Sinai” (1990); “Anthropological Studies in Lybia” (1963; 1972); “Nomadic and semi-Nomadic Tribal Groups in the Western Desert of Egypt” (1960); “The Concept of Social Structures” (2 vols, 8 edicions); i “Introduction to Structuralism” (1995). A més, ha publicat nombrosos articles en àrab i anglès sobre les seves recerques etnogràfiques realitzades en diversos països (Marroc, Algèria, Líbia, Jordània, Irak, Aràbia Saudí i Iran) per a la International Labor Office (ILO) de Ginebra.

Entre nosaltres, el professor Abou-Zeid és conegut només per la seva contribució als volums editats per Peristiany sobre l’honor i la vergonya al Mediterrani. Però cal subratllar que la tesis doctoral sobre l’oasis d’El-Kharga no conté cap referència a aquest polèmic binomi honor-vergonya que ha estat motiu de crítica i, per què no dir-ho, d’un cert desprestigi de l’antropologia mediterraneísta. Al contrari, el treball d’Abou-Zeid sorprèn per la modernitat i frescor del seu enfocament. No tenim l’espai ni la competència necessària per ressenyar totes les aportacions que caldria destacar d’aquest treball en l’aspecte econòmic, polític i jurídic de la societat de l’oasis. Ens centrarem només breument en un aspecte que sorprèn gratament per la seva modernitat etnogràfica: una visió fenomenològica del temps i el paisatge a l’oasis d’El-Kharga.

El Dr. Abou-Zeid estudià entre 1953 i 1955 els pobles i veïnats que s’agrupaven en l’oasis. A diferència de Pitt-Rivers, Abou-Zeid no prengué com a unitat d’estudi una comunitat o el “pueblo”, sinó l’oasis en el seu conjunt, com a unitat ecològica, amb els seus 12.000 habitants i 387 fonts explotades des de la colonització romana. Abou-Zeid donava molta importància en el seu treball a les condicions ecològiques i la seva percepció social. L’aspecte més interessant, al nostre entendre, està en la seva explicació del paper de l’aigua en l’oasis. L’aigua construeix físicament el paisatge de l’oasis, però a la vegada, l’aigua construeix també l’univers simbòlic de la propietat, les relacions entre llinatges i la percepció social del temps i l’espai.

L’aigua es mesura en unitats de temps. La unitat bàsica de propietat d’aigua és l’hora, és a dir, la descàrrega d’aigua d’una font durant una hora. Cada font té un nombre determinat de propietaris, que es distribueixen l’explotació en funció de la propietat de temps que posseeixen. Per exemple, un propietari que disposi de 20 hores d’una font en que la suma total de propietaris dóna 960 hores pot regar 5 hores de cada 240 (10 dies) o bé 1 hora de cada 48 (2 dies) depenent del tipus de conreu. La propietat es divideix, dins del cicle d’irrigació, en faccions de major o menor freqüència i, inversament, de durada. Menys freqüencia significa més durada i quantitat d’aigua a cada reg. Per exemple, el blat es rega cada vuit dies els tres primers mesos i, quan la planta ha crescut, cada 16 dies. L’arròs, a diferència del blat, necessita més saturació d’aigua i es rega cada dia, encara que durant menys temps. Els regants calculen el temps diürn per la posició del sol i el nocturn a partir de la posició dels estels. El sistema de mesurament temporal d’irrigació serveix per a mesurar totes les altres activitats així com també per mesurar les distàncies a recórrer. Les fonts delimiten l’espai a l’hora que construeixen el paisatge. Es disposa de la terra que s’és capaç de regar amb el temps d’aigua que es posseeix. La terra es distribueix en funció del parentiu que s’organitza en llinatges d’agnats dividits en segments. La segmentació vertical dels llinatges es trasllada horitzontalment en la divisió dels camps que els seus membres cultiven en funció del temps posseït. Com veiem, el temps impregna tot l’univers cultural d’El-Kharga.

La monografia del Dr. Abou-Zeid, que mai fou publicada íntegrament, respon al cànon de l’etnografia clàssica però aporta elements originals i novedosos. Gilsenan (1990: 226) explica que quan començava a preparar el seu treball de camp a El Caire, a Oxford ja ningú recordava que només deu anys abans Abou-Zeid havia fet una tesi sobre Egipte. Darrerament comencen a sentir-se veus autoritzades que reivindiquen el paper de les tradicions antropològiques perifèriques a l’hegemonia de l’escola britànica, francesa i nord-americana (Pina-Cabral 2005; Lins Ribeiro & Escobar 2006). Però hem de reconèixer que, fins i tot dintre de les tradicions hegemòniques trobem autors que, potser per no haver continuat la seva carrera acadèmica dintre de les escoles hegemòniques, han romàs injustament desconeguts. Seria desitjable plantejar també un moviment de recuperació d’aquests valors oblidats de l’antropologia social clàssica.

Els antropòlegs de la perifèria coneixem generalment les obres dels antropòlegs del centre que vingueren a estudiar les nostres societats fa cinquanta anys però, en canvi, ignorem també les obres dels antropòlegs que no estan ni en la tradició hegemònica ni en la nostra pròpia tradició local. Parlant de tradicions i celebritats, podriem aplicar un refrany de la gent de l’oasis d’El-Kharga: “How sweet and soft are the dates of our gardens; But alas! It is prohibited for us but permitted to strangers”.

Eliseu Carbonell

Referencies:

GILSENAN, M. (1990) “Very like a camel: the apperance of an anthropologist’s Middle East”, in FARDON, R. (ed.) Localizing Strategies. Regional Traditions of Ethnographic Writing, Edinburgh, Scottish Academic Press

LINS RIBEIRO, G.; ESCOBAR, A. (2006) “Las antropologias del mundo. Transformaciones de la disciplina a través de los sistemas de poder”, Universitas Humanística, 61: 15-49

PINA-CABRAL, J. de (2005) “The future of Social Anthropology”, Social Anthropology, 13(2):119-128

Fotografies: el Dr. Abou-Zeid va tenir l’amabilitat d’enviar-me aquestes fotografies que finalment no han estat incloses en l’article publicat per la revista QdM. La primera és una foto recent d’ell mateix. La segona és un dels seus informants de l’oasis. La tercera mostra un instrument per mesurar el cabal d’aigua de les fonts, la quarta és una reunió de notables i la darrera un grup de noies joves.

a1abou-zeid.jpg picture1.jpg picture2.jpg picture3.jpg picture4.jpg

L’editorial Ariel acaba de publicar la segona edició en castellà del llibre segurament més divulgat de Lluís Mallart, Sóc fill dels Evuzok. No és pas aquest el seu darrer llibre. De fet la producció científica de Lluís Mallart és d’una espesor i profunditat poc comunes, com queda palès en el seu Fons documental d’etnologia dipositat a la Universitat de París X. La novetat d’aquesta edició és un epíleg signat per Myriam Mallart que s’inicia a Barcelona per portar-nos al Camerun i a París, en un viatge en l’espai-temps de la memòria.

23 de julio de 2007, Barcelona en la oscuridad – una oscuridad para muchos insostenible. No saben vivir sin televisores, sin cervezas frescas, sin ordenadores… No saben escuchar el silencio urbano. ¿Sabrían escuchar el silencio de la selva? ¿Podrían andar de claro en claro y distinguir de lejos, en la noche, quién se les acerca? (…/…) Yo tampoco sé vivir sin electricidad pero ahora escribiendo sin la barrera de mi pantalla de ordenador, en compañía de unas velas amigas me veo esta noche, la noche de la despedida, sentada con Bikoe y los otros niños alojados en la rectoría, alrededor de la mesa alumbrada con una lámpara de petróleo. Fuera las mujeres seguían cantando…

Així comença un emotiu relat del darrer viatge de Lluís Mallart al país Evuzok, acompanyat dels seus dos fills, a finals de 2006. L’epíleg de Myriam Mallart revela records familiars parisencs que queden més enllà de les aigües del riu Lokundje, allà on s’acaba el relat autobiogràfic d’un etnòleg que és per tots conegut pel seu fill dels Evuzok però que és sobretot l’Etnòleg, així, en majúscula. Lluís Mallart és probablement l’únic genuí etnòleg que hem conegut. Els seus llibres i articles, i sobretot les seves classes en aquell Postgrau d’Estudis Africans, ens van permetre treure el cap per la finestra de la nit fosca de l’antropologia catalana i veure allò que segurament mai serem.

Myriam Mallart es fa aquesta pregunta: si el seu pare és fill dels Evuzok, ella deu ser néta dels Evuzok? I per comprovar-ho ella i el seu germà Oriol acompanyen per primer cop el seu pare a Nsola (i a nosaltres, el seu relat, en hi trasllada una vegada més):

Recorrimos a pie el último kilómetro hasta la rectoría de Nsola. Todo el pueblo Evuzok estaba al corriente de nuestra venida, la gente iba saliendo de sus casas y todos nos acompañaron entre gritos, abrazos y cantos.

Aquesta escena ens és familiar. Aquells que no hem caminat mai de clariana en clariana per la selva dels Evuzok amb l’oïda atent, ni hem tastat les escorces dels arbres i les lianes, ja havíem sentit els crits d’alegria i les abraçades del saber d’aquella gent. Lluís Mallart ha obert aquesta finestra genealògica: si ell ha estat l’etnòleg entre els Evuzok, si ho ha après tot d’ells i ens ho ha explicat, i si ell és el nostre mestre, nosaltres debem ser també alguna cosa dels Evuzok: aprenents d’etnòleg? aspirants a néts?

Vaig acabar de llegir Sóc fill dels Evuzok la nit del 4 de novembre de 1993, al llit. Ho vaig anotar al primer full del llibre on també vaig copiar, no recordo perquè, un fragment del Nadja d’André Breton que havia llegit just abans i que diu així:

He vist obrir-se, el matí, els seus ulls de molsa a un món on els batecs d’ales de l’esperança immensa es distingeixen a penes dels altres sorolls, els sorolls del terror, i en aquest món només havia vist sempre ulls que es tancaven.

La tardor avança i ens acostem a Tots Sants, que és quan ja ens hem de deixar convèncer que l’estiu ha passat i tenim al davat el llarg hivern. Sembla que ve de gust reprendre velles habituds, per exemple coure pomes al forn o rellegir algun fragment de Josep Pla. Com aquest d’Aigua de mar:

“La nit és fosquíssima. A la llum de les estrelles, l’aigua és d’un blau tan espès i brillant que sembla un suc negroide. En mullar l’aigua els rems escampen unes llumetes fofes com cuques de llum i la fusta queda impregnada d’una vaga lluminositat.
– S’acosta el Dia dels Morts… – diu Hermós, amb una veu greu, una mica teatral, de baix en baix.
– Per què ho dieu, això? ¿Quina relació té la fosforescència de l’aigua del mar amb el Dia dels Morts?…
– Així ho deia el Noi Gran quan anàvem a palangre i teniem tanta fam…
I després d’una pausa.
– Desenganya’t – diu -. Així ho hem trobat i així ho deixarem.
De vegades aquest home primitiu i ferotge és insuportable i odiós. És com un fet geològic, ineluctable, granític, incommovible”.

Dins el capítol “El temps recobrat” de La pensée sauvage (1962), Lévi-Strauss tornarà sobre la distinció entre les anomenades societats «fredes» i societats anomenades «calentes», sobre la que ja havia insistit a Race et Histoire (1952). Davant aquesta “condició comuna” que és la Història (molt després, a Les temps modernes, núm. 598, any 1998, Lévi-Strauss encara haurà d’aclarir que les societats fredes no són societats sense història sinó sense necessitat historiogràfica), les societats reaccionen de dues maneres: mentre unes l’accepten i n’amplien les conseqüències, d’altres -que per aquesta raó anomenem “primitives”, diu Lévi-Strauss-, volen ignorar-la i fixar uns estats considerats primers de forma permanent. Aquesta darrera seria la característica de les societats fredes: “Hom coneix aquest procediment, que consisteix no a negar l’esdevinença històrica, ans a admetre-la com una forma sense contingut: és cert que hi ha un abans i un després, però no tenen altra significació que la de reflectir-se l’un en l’altre”.

Vist des d’aquesta perspectiva, la irritacio que a Pla li provoca aquest esperit immobilista que expressa aquí en l’Hermós tot vogant enmig de la nit d’octubre, però que trobarem referit en molts moments de la seva Obra Completa -encara que aquí curiosament ho associa a un caràcter primitiu-, pot ser compresa gràcies a les reflexions de Lévi-Strauss a La pensée sauvage: “Se’ns fa difícil, sens dubte (…) de no jutjar desfavorablement una actitud que contradiu d’una manera flagrant l’àvid desig de canvi que és propi de la nostra civilització”.

capbussada2.JPG

Capbussant-me a l’estany d’en Jean Caron, al Quèbec, l’estiu de 2006

Aquí em teniu capbussant-me a la blogosfera, esperant que aquest espai sigui compartit per alguna persona desenfeinada i curiosa. L’Elisenda Ardèvol m’havia insistit varies vegades de posar en un blog les coses que vaig fent d’antropologia. Però el que m’ha fet decidir del tot ha estat la troballa atzarosa de la paraula andròmina dins del diccionari d’Alcover i Moll, i la seva semblança amb una possible definició de la paraula antropologia.

ANDRÒMINA, f.

1. a) Embull, qüestió intricada – b) El qui conta mentides o afalaga per enganyar – 2. Cosa inútil o que fa nosa – 3. Conjunt d’eines i artefactes, necessaris per fer qualque cosa – 4. pl. Eines o artefactes, en general, dels que serveixen per fer qualque cosa – ETIM.: probablement és certa l’etimologia proposada de Corominas DECast, I, 209-210, que fa venir andròmina del nom mitològic Andròmeda, personatge d’una famosa faula que, contada a la gent, devia semblar tan fantàstica i absurda que el dit nom hauria esdevingut sinònim de ‘faula, mentida, embolic’.