Aquest post no tracta d’antropologia o potser si, tot i que potser s’hauria d’emmarcar en l’autoetnografia o en el marxisme estructural francès o en l’antropologia del temps.
La qüestió sobre la que em ve de gust escriure és que fa un any va néixer la meva filla i que aquesta ha estat l’experiència més forta, més impressionant de la meva vida. Quan els seus ulls es van girar cap a mi per primer cop, amb expressió de sorpresa -va semblar-me que em reconeixia quan li deia: no ploris petita, benvinguda- l’eix que fa girar el món -el meu món- es va desplaçar. La potència del moment, la impressionat força amorosa, tendre i violenta, del naixement, va sotregar-ho tot. L’ordre de les coses es va capgirar, el que em semblava fins llavors fonamental va deixar de semblar-m’ho tant i en canvi vaig començar a veure moltes coses que havien estat davant meu però invisibles. L’acte del naixement té una força que no crec que tingui cap altre acte humà, ni tansols la mort. Avui al vespre, mentre recordàvem aquelles hores emocionants de fa un any amb la meva companya, hem pensat que el naixement d’un infant és un moment d’una força humana -les forces sumades de la dona que pareix i l’infant que neix- tant impressionant, que es les enrevessades, recargolades, rebuscades formes de dominació masclista –i les de l’estament mèdic actual entre les primeres- segurament s’expliquen pel poder que aquest acte desplega. D’altra banda, la criança desafia totes les regles socials, per exemple les regles que ténen per finalitat la domesticació capitalista del temps. Des que va néixer la meva filla el que més m’agrada fer és mirar-la, ajeure’m a terra per jugar amb ella o simplement seure al porxo imaginari de casa i veure com creix al jardí també imaginari, mentre van caient les fulles del calendari.
Novembre 12, 2007
Octubre 8, 2007
Aquí em teniu capbussant-me a la blogosfera, esperant que aquest espai sigui compartit per alguna persona distreta i curiosa. L’Elisenda Ardèvol m’havia insistit varies vegades de posar en un blog les coses que vaig fent d’antropologia. Però el que m’ha fet decidir del tot ha estat la troballa atzarosa de la paraula andròmina dins del diccionari català-valencià-balear:
ANDRÒMINA, f.
1. a) Embull, qüestió intricada – b) El qui conta mentides o afalaga per enganyar – 2. Cosa inútil o que fa nosa – 3. Conjunt d’eines i artefactes, necessaris per fer qualque cosa – 4. pl. Eines o artefactes, en general, dels que serveixen per fer qualque cosa – ETIM.: probablement és certa l’etimologia proposada de Corominas DECast, I, 209-210, que fa venir andròmina del nom mitològic Andròmeda, personatge d’una famosa faula que, contada a la gent, devia semblar tan fantàstica i absurda que el dit nom hauria esdevingut sinònim de ‘faula, mentida, embolic’.
