El temps humà, la qualitat de l’instant present

Aquest és el títol del darrer article que he publicat.
Ha aparegut a la revista Eines dins un monogràfic dedicat al temps.
El podeu llegir clicant aquí.

 

El meu temps no és meu

El programa Gran Angular de La2 va emetre el dia 7 de juny un repotatge sobre el temps en el qual em van convidar a participar. Si el voleu veure cliqueu aquí.

 

 

Calendaris

El darrer número de La Revista de la Universitat de Barcelona conté un reportatge titulat Calendaris: la cultura del temps, dintre del qual hi ha l’entrevista que em van fer sobre aquest tema.

 

L’any vuit

Il n’y a jamais, en histoire, de commencement avec un grand “C”.
Il n’y a que des développements, des croisements, des séparations,
des oublis, des retrouvailles.

Així ho deia Jean Bottéro, l’assiriòleg. Van passant les setmanes i nosaltres tots instal·lats al 2008 com si res, sense que ningú ho critiqui ni protesti. “El 2008? -podrien dir aquells que s’enerven per qualsevol nimiesa-, quina barra!” Però res, silenci absolut, conformitat absoluta, muts i a cavil·lar que qui dia passa any empeny. Els qui havíen deixat de fumar embriagats per les llumetes de la revetlla de cap d’any ja hi tornen amb més fruició que mai. Les parelles disjuntives que s’havíen donat un període de reflexió abans d’acabar l’any ja s’han cansat de reflexionar i se les veu juntes un altre cop. Tothom s’ha instal·lat a l’any vuit d’aquest segle com si hi hagués estat sempre i és que ningú vol que els altres el creguin tant beneit com per pensar que l’existència és feta de talls, de començaments, d’efemèrides absurdes com el 31 de desembre. El petit tros d’any que hem consumit demostra que som d’una consistència buida de començaments amb grans “C”, com l’any vuit; la vida grisa s’imposa.

(Fa temps, na Mar Traful em va convidar a participar en un llibre sobre política nocturna i vaig aprofitar per parlar de tot aixó, si ho vols llegir clica aquí)

 

Un any

Aquest post no tracta d’antropologia o potser si, tot i que potser s’hauria d’emmarcar en l’autoetnografia o en el marxisme estructural francès o en l’antropologia del temps.
La qüestió sobre la que em ve de gust escriure és que fa un any va néixer la meva filla i que aquesta ha estat l’experiència més forta, més impressionant de la meva vida. Quan els seus ulls es van girar cap a mi per primer cop, amb expressió de sorpresa -va semblar-me que em reconeixia quan li deia: no ploris petita, benvinguda- l’eix que fa girar el món -el meu món- es va desplaçar. La potència del moment, la impressionat força amorosa, tendre i violenta, del naixement, va sotregar-ho tot. L’ordre de les coses es va capgirar, el que em semblava fins llavors fonamental va deixar de semblar-m’ho tant i en canvi vaig començar a veure moltes coses que havien estat davant meu però invisibles. L’acte del naixement té una força que no crec que tingui cap altre acte humà, ni tansols la mort. Avui al vespre, mentre recordàvem aquelles hores emocionants de fa un any amb la meva companya, hem pensat que el naixement d’un infant és un moment d’una força humana -les forces sumades de la dona que pareix i l’infant que neix- tant impressionant, que es les enrevessades, recargolades, rebuscades formes de dominació masclista –i les de l’estament mèdic actual entre les primeres- segurament s’expliquen pel poder que aquest acte desplega. D’altra banda, la criança desafia totes les regles socials, per exemple les regles que ténen per finalitat la domesticació capitalista del temps. Des que va néixer la meva filla el que més m’agrada fer és mirar-la, ajeure’m a terra per jugar amb ella o simplement seure al porxo imaginari de casa i veure com creix al jardí també imaginari, mentre van caient les fulles del calendari.

 

Lévi-Strauss, Pla, l’Hermós, el mar i el dia dels morts

La tardor avança i ens acostem a Tots Sants, que és quan ja ens hem de deixar convèncer que l’estiu ha passat i tenim al davat el llarg hivern. Sembla que ve de gust reprendre velles habituds, per exemple coure pomes al forn o rellegir algun fragment de Josep Pla. Com aquest d’Aigua de mar:

“La nit és fosquíssima. A la llum de les estrelles, l’aigua és d’un blau tan espès i brillant que sembla un suc negroide. En mullar l’aigua els rems escampen unes llumetes fofes com cuques de llum i la fusta queda impregnada d’una vaga lluminositat.
- S’acosta el Dia dels Morts… – diu Hermós, amb una veu greu, una mica teatral, de baix en baix.
- Per què ho dieu, això? ¿Quina relació té la fosforescència de l’aigua del mar amb el Dia dels Morts?…
- Així ho deia el Noi Gran quan anàvem a palangre i teniem tanta fam…
I després d’una pausa.
- Desenganya’t – diu -. Així ho hem trobat i així ho deixarem.
De vegades aquest home primitiu i ferotge és insuportable i odiós. És com un fet geològic, ineluctable, granític, incommovible”.

Dins el capítol “El temps recobrat” de La pensée sauvage (1962), Lévi-Strauss tornarà sobre la distinció entre les anomenades societats «fredes» i societats anomenades «calentes», sobre la que ja havia insistit a Race et Histoire (1952). Davant aquesta “condició comuna” que és la Història (molt després, a Les temps modernes, núm. 598, any 1998, Lévi-Strauss encara haurà d’aclarir que les societats fredes no són societats sense història sinó sense necessitat historiogràfica), les societats reaccionen de dues maneres: mentre unes l’accepten i n’amplien les conseqüències, d’altres -que per aquesta raó anomenem “primitives”, diu Lévi-Strauss-, volen ignorar-la i fixar uns estats considerats primers de forma permanent. Aquesta darrera seria la característica de les societats fredes: “Hom coneix aquest procediment, que consisteix no a negar l’esdevinença històrica, ans a admetre-la com una forma sense contingut: és cert que hi ha un abans i un després, però no tenen altra significació que la de reflectir-se l’un en l’altre”.

Vist des d’aquesta perspectiva, la irritacio que a Pla li provoca aquest esperit immobilista que expressa aquí en l’Hermós tot vogant enmig de la nit d’octubre, però que trobarem referit en molts moments de la seva Obra Completa -encara que aquí curiosament ho associa a un caràcter primitiu-, pot ser compresa gràcies a les reflexions de Lévi-Strauss a La pensée sauvage: “Se’ns fa difícil, sens dubte (…) de no jutjar desfavorablement una actitud que contradiu d’una manera flagrant l’àvid desig de canvi que és propi de la nostra civilització”.