A la Universitat de la Gent Gran de Cornellà, on tinc la sort de donar classes d’antropologia aquest semestre, un dels meus alumnes, amb qui compartim l’interès per les coses del Québec, m’ha prestat un llibre fantàstic. Es tracta de En tránsito de sueño en sueño, de Clara Valverde, publicat per El Cobre Ediciones l’any 2004. El llibre pertany a aquest gènere complexe, delicadíssim, que es sitúa a mig camí de la novel·la, el llibre de viatges i l’etnografia. L’autora no parla en cap moment d’etnografia ni té cap pretensió en aquest sentit. Al contrari, el llibre manifesta una clara voluntat d’allunyament de l’etnografia. Però en canvi, em sembla que això és precisament el que li dóna valor etnogràfic.
L’autora, una infermera que vivia a Montréal, pren una feina de promoció de la salut entre els cri del nord de Québec. Al llibre descriu aquesta experiència que durarà vora quatre anys. Clara Valverde conviu durant llargs mesos en tipis i en poblats cri. Enlloc d’ensenyar, aprèn; en lloc de curar, es té cura d’ella. Però no vull dir gaires coses més del llibre a part, naturalment, de recomanar-lo vehementment com me l’han recomanat a mi. El que em motiva a parlar-ne és la qüestió de l’anyullament i proximitat de l’etnografia.
Per exemple, en un moment donat l’autora lamenta no saber prou la llengua cri i necessitar l’ajuda d’un intèrpret. Ho diu al seu cap, que és també un cri, i aquest li respon que la va contractar justament per això: “-Fue en una de las entrevistas, cuando te pregunté si tenias intención de aprender cri. Los otros candidatos habían respondido que sí, pensando que era la respuesta correcta. Tú, en cambio, dijiste que no, que no querías meterte demasiado en lo que no era tuyo, que querías respetar las fronteras”. Al final, el seu cap li confessa que ell el que vol és que passat un temps aquests càrrecs no els ocupin blancs, sinó els mateixos cri.
Paradoxalment, l’actitud de Clara Valverde no deriva en un distanciament envers els cri, sinó en tot el contrari; el seu distanciament inicial és el que fa possible evolucionar cap a una major proximitat, complicitat, caliu, comprensió i sobretot respecte, que és el que més ha mancat en la relació entre els occidentals, incloent bona part del gremi, i els pobles indígenes. Valverde sap que no és ni serà cri, com Mallart sosté que ell no és ni serà evuzok. Aquest és el punt de partida que permet una autèntica compresió etnogràfica, basada en el diàleg i no en la remaleïda entrevista. Aquests pobles ja en tenen prou, n’estan tips de “l’interès” envers ells i la seva cultura. Raons no els en falten.
Res més, com diria el Valentí: llegiu En tránsito de sueño en sueño, de Clara Valverde.
